El tió i coses...

El primer "caga tió" amb el Pau, a Barcelona, podria haver "colat", perquè va picar el tió i tothom cantava. A Cal Caba... el pobre Pau no entenia res. Tots els cosins picaven i cantaven, però ell ni feia ni deia.... Sort que sempre hi ha algú disposat a fer la feina bruta en aquesta vida.

La MRosa fa cagar el tió, mentre el Pau juga amb el mòbil del papa... i recollir les joguines ja és una altra cosa.

Suposem que l'any que ve serà diferent. La resta del dia bé, va menjar el que l'àvia Maria havia preparat (canalons!!), va jugar amb els cosins (bé, diguem que van estar junts tot el dia, perquè el Pau encara no interactua gaire...) i finalment va fer una bona migdiada. Un dia esgotador.

La resta de la setmana hem anat tirant i només tirant. Va descobrir els jocs del Parc de Nadal de Linyola, i també va acabar esgotat. Ni mitja hora per anar a dormir els dos dies següents. Potser caldria plantejar-se el Parc cada dia de l'any... NO!!! perquè nosaltres ho vam pagar. Un altre cop al metge, amb molta tos i una mica de febre. Au, antibiòtics i a fer bondat. No sortirem en un parell de dies. I a veure si per fi, alguna vegada, podem pujar al cotxe tots tres per anar a algun loc que ni sigui al metge... El cas és que decidim passar el que queda de setmana a casa, en plan recuperar rutines. Esmorzar a l'hora, jugar, dinar, migdiada,....  

Exemples de rutines casolanes. Jugar amb el que va cagar el tió,

manicures i coses boniques amb la mare,

Ajudar (o no) a la mare a plantar floretes al jardí,

i a poc a poc anar recuperant la normalitat, i la capacitat pulmonar. D'això últim ja en tenim una miqueta, suficient per practicar una cançó que segur que va aprendre al lloc on va nèixer. Nosaltres li diem "a nivea suom no ué", i es balla així:

Té gràcia i estil... Dedicada a tots a qui els diem que el Pau canta i balla molt i no ens creuen.

Quan els tinguem preparats penjarem els èxits "alanequin...loma!!", i noves versions del "a nivea..."

Canvio de tema. Medicaments i pares novells. Conversa típica:

- A quina hora li hem donat l'antibiòtic?

- Quan l'hem manxat (manxar vol dir fer-li les inhalacions del genèric del "ventolín"). Eren les 4h.

- I per tant l'Apiretal li toca a les 6h. Li donem?

- No ho sé. Depén de si té febre. On és el termòmetre?

- Al costat de l'estilsona. Per cert... li hem donat?

- Sí, ahir al matí. Ara és cada 24 hores.

- Sí, i només 0'75ml.

- Sobretot.

- No ho confonguem amb l'Apiretal que són 1'6 ml.

- 1'6 no era l'Amoxicilina?

- No, això són 2'5ml.

- Clar.

Ja veieu, converses tècniques de pares novells amb fill malalt. Sort que tenim paper i llapis... Demà tornem a la pediatra. Sembla que ens els últims dies només tinguem metges a les nostres vides.

Entre metges i vacances, el Pau ha perdut algunes de les rutines que havia iniciat amb la MRosa els primers dies. No esmorza a la mateixa hora, no veu entrar els nens al cole, el papa (jo) sempre és a casa, no sortim al carrer,... Una llàstima. Mala època l'hivern. A veure si quan comenci el cole un altre cop podem iniciar les rutines de nou, perquè és molt evident que donen seguretat, i al Pau n'hi cal molta, ara com ara.  

Nit de Nadal

Mireu a quins dies i a quines hores aprofito per escriure... La MRosa ha anat a Missa del gall, i el Pau dorm. Per tant, TINC TEMPS PER A MI!!!! Què fort haver de dir això, però és així. És el que més repeteixo. On són aquelles hores en que llegia, mirava la tele, feia les feines de casa...??? Ara que dorm, aprofito.

Ostres, Déu n'hi do el que li costa dormir. És el que més patim.

Avui fa gairebé tres setmanes que vam arribar d'Etiòpia, i dissabte passat va fer un mes que el coneixem...

I en un mes, també déu n'hi do la de coses que ens han passat.

El que més por ens feia, que era l'adaptació a la nova casa, la nova família, el nou ambient... tot això va millor del que ens esperàvem. No es fa estrany ni amb nosaltres, ni amb el pis, ni amb la família que ens ve a veure. Fins i tot ja vam fer alguna sortida junts, al voltant de Linyola. Primera foto de la primera sortida amb el Pau. A la Font Vella de Linyola:

Menja bé, i va tastant de tot una mica. Els macarrons segueixen sense agradar-li, pero menja peix i verdura sense fer fàstics. Avui mateix, que hem fet el soparet de la Nit de Nadal, ha anat tastant de tot, i ens adonem que ens sortirà baratet: li agraden el pa i les galetes, però els llagostins i el pernil no li fan gaire gràcia... i entre un bollicao i una llesca de pa, tria el pa. Per cert, foto de la taula parada:

Amb la MRosa ja ens en fèiem, de soparets guais la nit de Nadal, i vam decidir que quan els Pau sigués aquí seguiríem fent-los. La part emocionant ha arribat quan hem begut vi. Abans brindàvem per tots dos, últimament brindàvem per quan fóssim tres, i avui finalment hem brindat per tots tres. És d'aquells moments que has desitjat tant, que quan arriben et venen immediatament a la memòria tots els records i els desitjos que, entre d'altres, han fet possible precisament aquest moment. I aquest bloc, de rebot. La MRosa ha fet un petó al Pau que faria emocionar a qualsevol. En aquest petó hi estaven condensats tots aquests anys. Senzillament.    

Com llegiu, el menjar no és el problema. Ni l'adaptació. Els problemes són bàsicament dos: les enrabiades incomprensibes per a nosaltres (i segurament per a ell), i l'anar a dormir.

Els primers dies s'enrabiava, cridava, i quan l'intentàvem calmar, ens pegava i ens mosegava (i quin mal fan aquestes dentetes tan esmolades!!) És molt dur quan no podem calmar-lo de cap altra manera que no sigui agafant-lo fort, contenint-lo de manera que no es pugiu moure, fins que l'enrabiada passa a ser un plor desconsolat. LLavors ja sabem que podem abraçar-lo. S'ha calmat, i ara plora de desesperació. I de seguida se li passa. La situació ja l'anàvem controlant, anàvem bé, però d'ençà que ha estat ingressat a l'hospital... Ah, perquè encara no ho havia dit... Justament el dia que feia un mes que el coneixíem (el 18 de desembre), el van ingressar a l'Arnau amb una bronquitis contundent. Quatre dies ingressat. Quin mal rotllo. La foto: li vam dir que fes cara de pena, amb l'objectiu de provocar llagrimetes entre el personal.

Va necessitar oxigen durant dos dies, i el "ventolín" encara li hem de donar ara. Però ja està, va passar, i l'únic efecte és el que volia comentar. Que hi ha hagut alguna regressió en el comportament. Quan semblava que començàvem a controlar les enrabiades, ara hi torna, i també torna a fer-se pipi a sobre, quan ja feia molts dies que ens el demanava. Ara trigarem uns dies a tornar a controlar aquests detalls, però què hi farem!! Paciència.

L'altra cosa que ens posa dels nervis és l'anar a dormir. Tant la migdiada com la nit, són les pitjors hores del dia. Entre tres quarts i una hora per anar a dormir... es mou, dóna mil voltes, canta, s'aixeca. És el moment dels nervis, dels càstigs,... La part bona és que m'han dit que ho fan tots els nens, i que per tant,.... paciència també. Però a mi és el que més em costa. No hi ha manera de fer-li entendre (literalment) que està molt cansat, que només que s'estés un minut quiet cauria rodó, que pari de donar tombs al llit. No entén res, i al final cau de pur esgotament. I nosaltres acabem esgotats. Si no estem amb ell a l'habitació s'aixeca i va al menjador, per tant, ens quedem amb ell fins que s'adorm. Suposem que amb el temps entendrà que som allí, que l'endemà també hi serem, i que això ajudarà a calmar-lo.

Ep, que no em vull estendre amb les penes. Que el Pau és molt divertit. Canta i balla tota l'estona. No l'entenem, però cantem i ballem amb ell. Té uns moviments "africans" molt divertits. A veure si en una propera entrada al bloc puc penjar algun video...

I poc a poc va dient algunes paraules, a la seva manera: shagüates, ixò crema mol, fafred, apapi, tamare, hola, adeu, i en segueix dient en Sidamo: tama (sabates), gotim (llit), gorapafulé (sortim), it (menjar), opaixé (anar a coll), tiruteno (caca), sumata (pipí),... n'hem de fer una llista...

I avui, amb una mica de retard a causa de l'hospitalització, hem muntat el pessebre!! Segur que no ha entés res, però hi jugarà, com tots els nens. Acabo l'entrada d'avui amb un recull de les típiques fotos de família nadalenca:

Primer ha pintat el terra de verd, que no tenim molsa...

 I a poc a poc l'ha anat guarnint amb la MRosa, mentre jo feia fotos.

  

Fins aquí, avui.

BON NADAL A TOTHOM!!!

Avui fa deu dies

Ja fa deu dies que som aquí amb el Pau, i tot comença a tenir pinta de normalitat. El Pau menja bé (la pasta no), dorm unes 10 hores seguides, i sovint fa migdiada, però sempre li costa anar al llit. Mai menys de mitja hora o tres quarts, però ja m'han dit que això és normal, i que encara podem dir que tenim sort... No es fa gens estrany a casa, i ja ho ha tocat tot.

Aquí el tenim, obrint-se pas com a músic.

Seguim sense entendre'ns gaire, i això és el pitjor. Quan ve somrient i parlant o cantant, és fàcil tornar-li el somriure i fer-li que sí amb el cap, però quan ve seriós, repetint una paraula moltes vegades, o inclús quan plora, llavors no sabem què fer. Igual ens està dient "tinc por", pèro no ho sabem, i llavors la impotència augmenta.

Per sort, aquests moments són puntuals, i podem dir que el Pau s'ho passa bé a Linyola amb nosaltres, o amb la tieta Montse quan ens ve a veure:

Amb els cosins ja s'està disparant, i com que la canalla s'entén tota, doncs ell ja corre i juga amb tots. Un altre gest de normalitat. De moment l'únic que no és normal és el nostre estat de cansament. A quarts d'onze ja dormim. Abans eren les onze i encara teníem ganes de mirar la tele, fer la xerradeta,... però ara justet arribem a les deu, i a mitja horeta més tard ja diem: "per dormir aquí, anem al llit..." I l'endemà a quarts de set ja el tenim al llit. A mi ja m'està bé, perquè normalment ja estic llevat, però la MRosa, que podria apurar una miqueta més, doncs no. També ens han dit que això se li passarà cap al quinze anys. Per tant, paciència.

Aquest cap de setmana han vingut a veure'ns els avis de Barcelona. L'àvia va poder restablir el seu honor. Després del rebuig inicial als macarrons, ens va portar una quants canelons. el Pau els va provar, i...

                  

L'àvia es va quedar més tranquil·la. "No era jo, eren els macarrons". De moment va ser un canaló, demà en tindrem més. A veure què....

El Pau els va fer les seves primeres fotos:

No està malament.... Una mica desencuadrada...

Bé, un cap de setmana normalet.

Tornaré a escriure,.... Algun dia.

Bona nit.

Això s'acaba

Com us deia ahir (o abans d'ahir, que ara m'he despistat...), la vida dels pares novells que han arribat d'Etiòpia comença a ser tan rutinària com la de qualsevol altre pare.

El Pau no es fa estrany a casa, li costa anar fer la migdiada i anar a dormir al vespre, es desperta molt d'hora, no fa gaire cas, ho toca tot, se li escapa el pipi, juga, riu i canta tot el dia (a vegades massa), en fi, un nen normal.

Amb això no vull dir, ni molt menys, que el procés d'adopció s'hagi acabat. Encara queda molt terreny per córrer i experimentar, per encertar-la i equivocar-nos, per anar construint les rutines necessàries que facin que el Pau senti realment que té una família que ja no el deixarà mai, però nosaltres ja som aquí, ens anirem veient amb tots els que heu anat seguint el bloc, i us ho podrem explicar personalment.

La idea del bloc va sorgir per tenir la família a prop durant l'estada a Etiòpia, poder-los mantenir al corrent de com estàvem i què fèiem, per desfogar-nos (perquè no?)... i estalviar-nos pasta, perquè el bloc és més barat que el telèfon. Després vam pensar que també seria una bona idea extendre-ho a tothom qui volgués. Amics, coneguts, saludats, companys de feina, i algú altre. I se'ns van ajuntar molts seguidors. Miràvem les estadístiques i hi havia dies que el bloc havia tingut més de 100 entrades. "Nosaltres ho hem dit a tanta gent?", ens dèiem...

Això dóna pas als agraïments. Gràcies per seguir el bloc, per escriure comentaris, per fer-nos riure i fer-nos sentir a prop.

Anar a buscar al Pau ha estat una aventura única, molt emocionant, enriquidora. Compartir-la l'ha fet millor encara.

Total, que fins aquí arriba la història del viatge a Etiòpia per anar a buscar el Pau. Ara ja som tots tres aquí, i seguirem explicant, però ara de viva veu.

Potser m'agafa el rampell i segueixo escrivint al bloc, però ho faré quan em vingui de gust, quan tingui alguna cosa a explicar, quan necessiti tornar-me a desfogar,... ja no ho faré sistemàticament com fins ara.

Si algun dia us pica la curiositat i torneu a entrar al bloc, és possible que hi trobeu escrita alguna altra experiència, però no us puc dir quan l'escriuré. Això m'ho diran el temps i les ganes.

Gràcies a tothom,

Quim.-                          

Els macarrons

Segon dia, i més novetats. Hem descobert el baf que surt de la boca quan estem a 0 graus, i alhora hem descobert que no es pot agafar. Una altra cosa que no s'entén...

I tampoc no s'entén aquest ordre estrany de vestir-se per estar per casa, vestir-se per anar al carrer,... això ha costat una enrabiada d'aquestes que és difícil de consolar, però que cada dia costen menys de calmar, per sort. 

A l'hora de dinar un altre gran i sorprenent descobriment: en Pau deu ser l'únic nen conegut a qui NO LI AGRADEN ELS MACARRONS. I això que els va fer l'àvia Clara, amb tomàquet i trossets de pollastre. Cap. Ni un. La MRosa i jo tenim una teoria: el menjar que li recorda la casa d'acollida no el vol. Amb l'arròs li passa el mateix, i pensem que són pràcticament l'únic que menjava. No sé, és una teoria, pèrquè la resta ho tasta tot. Xampinyos, petxuga de pollastre, raïm, taronja, patata, mongeta ,... però macarrons i arròs, gens. Ja veurem com evoluciona el tema.

La resta, segueix com ahir. El Pau està hiperrevolucionat. No para, i això ens esgota. Ara són quarts de nou, i tots dos estem ja per estirar-nos al llit i anar a dormir. Reventats. I segur que no és només cansament físic, sinó que com que tot per a ell és nou, ho toca tot, i sovint el perdem de vista, i la frase "això no , Pau" és la que més repetim, l'esgotament també és emocional. Com que no entén perquè i nosaltres no li sabem explicar, sovint s'enrabia molt i quan comença a fer aquell plor desesperat,... és molt díficil. Hi ha un problema de comunicació evident. El Català i el Sidamo tenen poques paraules comunes.

M'adono que a part del problema de llenguatge, estic explicant anècdotes que qualsevol pare d'un nen de 2-3 anys podria explicar, i això em porta a pensar que l'aventura etíop ja s'ha acabat, i ara comença una nova rutina. La d'uns pares qualsevols que eduquen el seu fill. Per tant, aviso que demà diumenge faré l'última entrada d'aquest bloc. Bé l'última no es pot dir mai, potser escriuré més, però no tan seguit com ara. Bàsicament perquè cada vegada tinc menys temps per escriure, i perquè no sé si en tindré quan m'incorpori a treballar, dijous que ve.

         

          

Primer dia a casa

Després del tràfec d'ahir, avui hem passat al nostre primer dia junts a casa. Gairebé dotze hores d'una tirada, i només les dues últimes al nostre llit. Ni un plor en tota la nit, i nosaltres ja ni ens hem mogut per escoltar si respirava o no. Ja som una mica veterans en aquest sentit...

Avui per al Pau ha estat un dia de descobriments: tots els calaixos que tenim, tot el que hi ha dins els calaixos, els comandaments de la tele, del video, de l'equip de música, les estanteries que estan al seu abast i el seu contingut,...

La principal tasca dels pares novells és anar darrera del Pau recollint tot el que deixa enrera, o anar trobant posteriorment un clinex a calaix dels coberts, peces de fusta al mig del passadís, el comandament de la tele a la cuina,...

però el descobriment més important ha tingut caràcter meteoròlogic: el cinc graus d'avui. La cara que ha posat quan hem sortit al carrer era d'incredulitat, aquella que se'ns posa quan veiem o sentim alguna cosa absolutament novedosa. Què és això? Què em passa al cos i a la cara? Pareu-ho!! Clar, inevitable. Ve d'Etiòpia, 18º tot l'any. Hem durat dos minuts al carrer. Plors i cap a casa. 

Durant el dinar, nous descobriments: la patata i la mongeta bullida, i la mandarina. Tot agrada; això sí, la mandarina tallada ben petita, que si no fem carotes.

A la tarda hem intentat tornar a sortir, però llavors ha vingut el drama. Clar, tornar a passar fred... plors i bloqueig. Estratègia: no diem res, amb la roba d'anar per casa, baixem, i si té fred ja es queixarà. Efectivament: només baixar ha demanar l'abric, i ha aparegut el Pau divertit, espontani i cantaire que tenim a casa. Tot el passeig cantant i corrent.

Com que d'endreçadet ho és de mena, quan hem tornat a pujar ens ha ajudat a endreçar tot el que hi havia per terra ( o gairebé) i poc a poc, dutxa (ara hi és amb la MRosa), soparem i si tot va bé, a dormir aviadet.               

ja som a casa

Ahir dimecres va començar el veritable compte enrere. Un matí amb preparatius d'última hora. Preparar maletes, visitar l'ambaixada espanyola per acabar de recollir els papers que falten, i algú que encara anava a fer compres d'última hora.

Els de l'hotel ens van preparar una cerimònia del cafè a tall de comiat. Mentre una senyora el preparava, nosaltres anàvem dinant. La meva última "ingera". Picant, com ha de  ser. I finalment vam prendre cafè. Què bo. Cafè i ingera. Etíop a tope. A mi m'agrada...

I en acabar de dinar, per mi va ser com una mena de terratrèmol, que tot just ara (ja gairebé són 3/4 de deu del vespre de dijous) s'ha acabat.

El Pau no va voler fer migdiada, i va entrar en una mena de frenesí que no era normal. Suposo, que ens veia a nosaltres nerviosos, i s'hi va posar ell també, però és clar, sense entendre gairebè res del que l'envoltava. En una d'aquestes va pegar a la MRosa, i el vam castigar (10 segons de cara a la paret, abraçada i petò). I aquí va començar. Un plor d'aquells que trenquen l'anima. Desesperació absoluta. Ningú entèn res, i les emocions estan a flor de pell.

I quan faltava una hora per marxar cap a l'aeroport... va marxar la llum. Al desconsol del Pau li sumem una mena de terror a la foscor. Els crits i els plors es multiplicaven, i només se'ns va acudir sortir al passadís, quedar-nos sota una llum d'emergència, i esperar que ningú baixès per les escales, perquè li feia moltíssima por. Així vaig estar una hora. Aguantant i contenint el Pau, agafats a braços, i oblidant qualsevol intent de seure o passar-li a la MRosa. L'únic que aconseguia era incrementar la seva por...

Quan ja teníem les maletes a recepció, va tornar la llum. El temps just per veure com les carregaven a la furgoneta.

Comencem  marxar. A la furgoneta el Pau es va anar calmant, el temps suficient per escoltar el que li deia la MRosa. No us ho puc transcriure perquè gairebé no ho sentia, i encara no li he pogut demanar, però sé que li deia que marxava del seu país per anar a viure a un altre, i que potser ja no veuria aquestes llums mai més, ni aquestes olors, ni aquests sons, però que allà on anava hi ha gent que l'estimaria moltíssim. L'adopció és això, també. A mi em va emocionar molt, i ara penso que va ser tan íntim, que no sé si en vull saber res més. 

Un cop a l'aeroport rutina aeroportuària: controls i més controls, una mica de retard, i sortida d'Addis Abeba a les 12 de la nit. Vam aribar a Frankfurt a les 6 del matí (vuit hores de vol, dues hores més a Addis). Una hora i mitja esperant l'enllaç amb Barcelona, i a les 10 del matí érem al Prat. Cal dir que el Pau s'ha passat els dos vols dormint. Això de l'avió ha resultat ser un sedant.

A l'arribar a Barcelona, dinar a casa els meus pares. El Pau ha estat molt divertit. Tocant-t'ho tot, obrint calaixos, fent el pallasset... Mot bé, el Pau.

A la tarda, una hora més de tren, i rebuda a Lleida per la part Caba de la família. Molt més freda, però estàvem tots molt cansats.

A l'arribar definitivament a casa, hem començat el que pensàvem que seria ja la nostra rutina, però ha quedat modificada. Durant el sopar (cap a les 8) i en acabar, el Pau ha estat esveradíssim. No entenem què tenia. Ja ha tingut temps de conèixer tota la casa, i quan l'anàvem a posar al llit no hi ha hagut manera. A la seva divertida manera, parlant pels descosits, cantant, buscant-nos,... però esverat. No és normal, per l'hora que era ni pel cansat que estava. La meva teoria és: abans d'anar a dormir sol (possiblement per primera vegada a la seva curta vida) passo d'anar a dormir.

Total, tots dos esgotats, el Pau esverat i sense dormir... Així hem estat gairebé una hora i mitja, fins que se'ns ha acudit posar-nos al llit, no dir-li res, i tot cantant cançons etíops (crec), s'ha anat apropant i s'ha quedat adormit al meu costat. He decidit aixecar-me, escriure el blog, i ara aniré a portar-lo al seu llit. A veure què passa...

Bona nit. 

Avui no hi ha fotos, però no tinc ànims.    

Ascensor i truita de patates

Avui ha estat un dia genial. Ens hem quedat a l'hotel tot el dia, i ens adonem que al Pau això li va molt bé. Tot i que encara ha tingut algun moment de bloqueig, ja aprenem maneres d'ajudar-lo, i per tant duren menys i són menys intensos. 

Quan ens quedem a l'hotel, gairebé estem sols tot el dia, i per tant podem pujar o baixar de l'habitació com ens convingui, sense pensar que trobarem un munt de gent amb joguines, menjar,... i soroll.

I quan el Pau està divertit, ho és molt. Ara juguem a l'habitació a amagar-se i a trobar-lo. És un joc molt senzill: ell es tapa la cara amb les mans, i nosaltres anem passejant per l'habitació cridant: "Pau? On és el Pau?" Llavors ell es destapa la cara i tots riem. Ell es torna a tapar la cara, i tornem a començar: "Pau?..." El joc admet variants: amagar-se al costat de la pica del lavabo, darrera la cortina de la banyera, les cortines del balcó, o la cara sobre el llit. La nostra part no admet variants. Sempre les dues preguntes. A vegades el Pau ajuda i també crida Pau. És de les primeres paraules que li hem sentit dir en català, a més de papi (que no sé d'on ho ha tret, però bé val una llagrimeta)

Com que gairebé estàvem sols a l'hotel, hem anat amb una altra mama a fer el xafarder a les suites de la planta 5a: Hem pujat amb ascensor, i el Pau s'ha fet un fart de riure. Nosaltres tenim l'habitació a la primera planta, i no l'havíem fet servir, però avui sí, i s'ho ha passat molt bé; aquella sensació a l'estómac l'ha fet riure molt. A més a l'ascensor hi ha botons, i ha tocat tots els que ha pogut. Sí, sí, el de l'alarma també.

El segon gran descobriment del dia ha estat la truita de patates. Ahir el grup de papes i mames vam decidir fer un sopar tipycal, amb formatges, embotits, i truita de patates. En va sobrar i avui ho hem dinat. Ahir gairebé ni la va tastar (us recordo que no tenia el dia), però avui, se n'hauria menjat una muntanya (Avís per a àvies navegants)

Altres descobriments d'avui són: xutar ben alt la pilota,  començar a rentar-se les dents, i llepar la tapa del iogurt.

Dies com aquest relaxen molt.

Demà marxem. Cap al vespre sortirem cap a l'aeroport i no sé si podré escriure el blog. Si no hi ha res escrit, vol dir que la propera entrada ja la faré a casa.

 

un dia dur

Afegeix la llegenda

 Avui ha sigut un dia molt dur. El Pau s'ha aixecat dues vegades plorant amb molta desesperació i desconsol. No hi ha manera de calmar-lo, i no ens entenem gens, per tant no li podem dir: "estàs trist pel que sigui..." Només queda el recurs d'esperar, fer-li algun petó o alguna abraçada,... sempre i quan els accepti i el seu patiment el permeti desconnectar i entendre-ho. 

Ha passat cap a quarts d'una i cap a quarts de set... Gairebé no he dormit en tota la nit. El Pau gemegant, o plorant, i sense saber què fer...   

Imagineu-vos que perdeu tota la vostra família, us porten a una  nova on malgrat tot, no podem donar-vos l'estimació que necessiteu. I de cop venen unes persones d'un altre món, que parlen molt estrany, d'un altre color de pell, que se us enduen, que us diuen coses que no enteneu, i vosaltres el que voleu és la vostra mare i no la sabeu demanar... Així es deu sentir el Pau, i nosaltres som els extraterrestres.   

Al migdia ha tornat a passar, i a la  tarda s'ha repetit el mateix. Crits plors, desesperació. Al migdia jo no hi era (he anat a l'ambaixada espanyola a demanar el visat del Pau. La paperassa va bé, i ja tenim ganes de tornar) És esgotador, física i mentalment, perquè seguim sense saber com consolar-lo. Un dia molt dur.

dia d'hotel

Se'ns ha parat l'ordinador. Escric des de l'ordinador de recepcio, que no te ni accents, no apostrofs, ni ce trencada, ni endolls USB. Per tant, sortira el que sortira i no hi haura ni fotos ni videos. Segueixo en deute.

Avui ens hem quedat a l'hotel, perque hem pensat que seri una bona idea que el Pau tingues un dia tranquil i rutinari.

Total, que entre escriure a la recepcio (que no es gens intim), i que ha sigut un dia molt tranquil, doncs poca cosa a vui al bloc.

Mati jugant a futbol al parquing, i a perseguint-nos a l'habitacio, i tarda amb una bona migdiada (ja era hora), i mes futbol i persecucions a l'habitacio.

Descobrim que el Pau (que per cert, ja esta recuperat de la febre pero li queda la tos), tambe s'enrabia, i molt. Es tossut. Si s-enrabies i prou, mira, pataleta, plors, i ja et tranquil.litzaras... Pero el problema apareix quan es queda bloquejat per la tensio. Sembla que es clavi a terra, i les cames les deixa absolutament tenses. Llavors cal desbloquejar-lo amb algun intermediari: aigua, algun joc, una abracada,... Ja ho anirem aprenent.

Dema anem a l'ambaixada a fer mes papers, i si tot surt be, comencarem a pensar en la tornada. Dimecres, per fi.      

excursió i febre

Avui hem sortit d'excursió a veure uns llacs que hi ha cap al sud d'Addis. Ha sifut maco el que hem vist, però nosaltres estàvem cansats.

Avui a quarts d'una de la matinada el Pau s'ha despertat i ha començat a plorar amb molta desesperació i desconsol. Ha sigut ben bé una hora d'impotència per part nostra, perquè l'únic que podíem fer era estar al seu costat. Res del que dèiem ho entenia, i l'únic que hem fet a estat seure al seu costat i esperar. Al matí s'ha aixecat igual, també gairebé una hora sencera en aquesta situació.

La sortida sembla que el calmava, tot i que ha estat tot el dia molt quiet, i com deia ens ho hem passat bé. Uns llacs que estan en una zona volcànica, bastant tranquil.la, i que sembla un lloc on la gent hi va a passar el cap de setmana.

Però quan marxàvem el Pau s'ha mig endormiscat, i hem notat que li pujava la febre, i tenia una tos seca. A sobre, hem trigat més del compte en arribar a l'hotel, el Pau adormit i tossint tota l'estona, i hem arribat bastant nerviosos i cansats.

Llavors ens hem adonat d'un error greu de pares novells: només vam portar un termòmetre i medicaments per a adults. Ni Dalsy, ni apiretal, ni xarop per a la tos,... res de  res. Sort que al grup hi ha pares amb experiència i ens n'han deixat.

El Pau estava a 38º (ens han dit que això és no res per a un nen), i amb el Dalsy li ha baixat a 36.8º en mitja hora. Ja està, però els nervis, la tensió i el cansament no ens els treuen ningú.

Us penjo el video que us devia d'ahir, i us torno a deure alguna foto del dia d'avui.  Començo a pensar que això de ser pare novell i blocaire alhora és molt cansat... o m'he organitzar millor. Però no patiu, que a tots dos ens agrada explicar-vos-ho i seguiré escrivint.

avui metge

Avui ens hem quedat al matí a l'hotel mentre la resta del grup ha sortit a fer un passeig (allà on no els puguin veure gaire...). 

Ens ha anat bé un matí tranquil, perquè el grup de murcianos amb qui compartim l'hotel (i que són molt sorollosos) tampoc hi eren.

Com sempre, hem combinat estones a l'habitació i estones al parquing. Juguem, ens perseguim, riem, però de sobte, el Pau s'ha posat neguitós, ha començat a plorar i no hi ha hagut manera de consolar-lo. Ha sigut un plor molt desconsolat, i no sabíem què fer. A l'habitació seguia plorant, potser més i tot. El que s'ha de fer, que entenem que és deixar-lo plorar és difícil, perquè no tenim ni idea de què li deu passar, però ens posem (o ho intentem) posar-nos en la seva situació. "Estic a una casa d'acollida, m'han abandonat, ara venen uns senyors estranys que parlen estrany i se m'enduen, i jo no els entenc. Però al mateix temps m'hi sento a gust i tinc més menjar del que puc endrapar". El mínim és tenir una enrabiada per no entendre res. I nosaltres a aguantar-la, però és molt dur, només poder mirar-te'l, i anar-te atansant al ritme que ell vol, fins que es deixa abraçar, i poc després s'ha adormit, que és una manera de tancar la situació.

I a la tarda hem anat al metge. Un viatge en taxi creuant bona part d'Addis Abeba. Jo no podia deixar de mirar la gent del carrer. Molta gent, molt trànsit, molt fum. Avui ha plogut, i la ciutat ha qiedat d'un color gris fosc. Molts carrers no estan asfaltats, i quan plou es cobreixen d'un fanguet fosc, barreja de pols, oli, sorra,... Però la gent surt al carrer, gairebé sempre arrosegant alguna bossa, xerrant, rentant sabates (hi ha moltíssima gent que  es fa netejar les sabates!!)  comprant o venent, o simplement caminant o quiets i mirant.

Total que després d'un viatge d'uns tres quarts d'hora, hem arribat a l'hospital. Res a veure amb el que hem vist fins ara. Hi ha un altre nivell. Ho dic pel propi edifici, la gent que hi havia a dins, tant metges com pacients.

Primer ens han demanat el nom antic del Pau, i hem pagat la visita (80 birrs, uns 4 euros) Ens ha visitat un doctor molt amable i juganer, ha visitat el Pau, i ens ha dit que no patim, que l'evolució és bona, i que els nervis són producte de la situació que està vivint. Ens han fet una anàlisi d'orina (25 birrs, poc més d'un euro), i tot està bé. Cap problema. Cap a casa. Vull dir cap a l'hotel.

La tornada l'hem feta amb l'autocar del grup (tothom ha aprofitat per fer visita al pediatre), i m'he assegut el Pau a la falda. Ha estat parlant tota l'estona. Jo no l'entenc, però dedueixo que deia la paraula cotxe per cada cotxe que passava, i la paraula botiga, llum o gent per cada botiga, llum o persona que veia passar. Cotxe o furgoneta es diu "maquinel.la", la resta, impossible de transcriure. Jo he dit també un munt (UN MUNT!!) de maquinel.las.

Quan hem arribat, una altra petita enrabiada, però aquesta ja era de cansament, i la banyera (que cada cop li agrada més) ho ha solucionat.

Només tocar el llit s'ha quedat fregit. Jo l'he ajudat una mica, posant-me al seu costat i acariciant-lo.

Avui la connexió és bastant dolenta, i no us podem penjar cap video ni foto. Us els devem.

PD: el birr s'ha devaluat tant des de l'estiu, que una parella que va venir a buscar al seu fill al juny, tot i pagar els mateixos 80 birrs, al canvi els va sortir per 15 euros!!!

        

un dia estrany

Avui les mames i els fills han anat al Departament d'Immigració per fer els passaports dels nous catalans, gallecs i navarresos. El problema és que ens han vingut a buscar amb les cuidadores del centre (es veu que al Departament no hi poden entrar mames adoptants des de la reunió d'ahir (creiem). Total que ha estat un dia bastant incomprensible per a tothom. Les mares esperant-se a fora, el guia prenent un cafè, i les cuidadores a dalt amb els nens. Una hora ben bona així... i després han tingut tancades a les mames amb els nens a la furgoneta perquè el guia negociava l'escurçament de les dates per tenir enllestits els passaports. Un trasbals important.

I quan ens hem tornat a trobar a l'hotel, el grup ha decidit dinar fora. Semblava una cosa ràpida i ens hi hem estat dues hores ben llargues (una hora per servir-nos) Més nervis.

Descobrim que el Pau es neguiteja molt quan té pipi, i pensem que és que li fa mal. Demà anirem a veure a un metge...

A més a la tarda la migdiada no ha anat bé... s'ha aixecat molt nerviós, i ha estat molta estona endormiscat. Ens ha costat gairebé tres quarts d'hora que s'espabilés.

I a més avui l'he castigat. Deu segons de cara a la paret, i després abraçada, petó i dutxa. A partir d'aquí tot ha millorat. El Pau ara disfruta a la banyera, es llença aigua per sobre, fa xip xap, i riu molt.

A més avui ja ens ha fet petons espontanis sense demanar-los-hi. Ha estat molt emocionant. I ens entén quan el portem a fer pipi, i juga al nostre llit ja de bon matí, i busca a la mare per abraçar-la i endormiscar-se al pit. I quan em veu després d'una estona de no estar junts, em somriu i corre per abraçar-me també.

Ja veieu que malgrat ser un dia estrany, el Pau cada dia és més nostre i nosaltres més seus.

Bona nit!!

primers descobriments

Aquest matí ens hem quedat a l'hotel. La resta del grup ha marxat d'excursió a veure uns prats, però nosaltres hem preferit quedar-nos a l'hotel perquè teníem pactada una video conferència amb els avis de Barcelona, i perquè pensàvem que ens convenia quedar-nos un matí amb el Pau tranquil.lament i sense soroll.

La primera no ha pogut ser. Ha marxat la llum, i ens hem quedat sense connexió tot el matí.

La segona sí. Hem estat amb el Pau jugant a l'habitació, si ens venia de gust baixàvem al parquing a jugar, i tot això ha permès anar fent descobriments: li agrada que el perseguim, fer tombarelles al llit, xutar i córrer darrera una pilota, jugar amb capses i ampolles buides, però no li agraden els peluixos ni els animals en general (li hem ensenyat un llibre on hi havia fotos d'animals, somicava). També va aprenent a demanar pipi, i aquí han tornat a aparèixer els papes novells amb resultat de pixats per terra, pels pantalons, els calçotets, l'alfombreta del lavabo,... i alguna a dintre la tassa també (O què us penseu?) 

Durant el matí ha plogut, i jo he compartit amb el Jordi (un altre papa novell) l'experiència d'anar a treure calers a un banc etíop. El caixer s'ha bloquejat, l'han desbloquejat... Com? doncs apretant un interruptor que hi ha al costat del caixer!! Ni hi ha hagut manera, i hem entrat a l'oficina. Passaport, adreça de l'hotel , telèfon, ... i una peça rodona per anar a una altra finestreta a recollir els diners. Curiós.

A la tarda les mames i els fills han anat a l'oficina d'immigració per fer-los els passaport, però no ha pogut ser (teníem una reunió, o el guia ha arribat tard?? mai no ho sabrem...)

I al vespre ha arribat el gran descobriment del dia: el Pau ha descobert el plaer de jugar a la banyera. Ja l'havíem banyat abans, però no ho disfrutava. I avui sí. Esquitxades, xap xap a l'aigua, riures, i papes novells xops. 

Total ,que estem cansats. Prometo no riure quan vingui un papa no novell i em digui que ja veuràs com cansen els nens. Ara el Pau ja dorm des de fa una mitja hora. Com veieu, les últimes entrades al blog les faig quan el Pau ja dorm, perquè abans no hi ha manera... 

primer dia a l'hotel

Avui hem passat el primer dia a l'hotel amb el Pau. La primera nit. Pares novells. Gairebé no hem dormit perquè cada dos per tres ens despertàvem si sentíem el Pau. I és clar que l'hem sentit. El Pau respira i somia... doncs a cada gemec, els papes novells a mirar què passava. Tota la nit. Segur que hem dormit, però a trossos. El Pau, 9 hores d'una tirada. I després una i mitja de migdiada (aquesta, tots tres junts)

Quan hem baixat a esmorzar hem comprovat que no érem els únics. Tots els primerencs fèiem una careta de son... però contents. Abans d'esmorzar l'hem banyat per primer cop, i es sorprenent la dificultat que té per jugar. L'hem assegut a la banyera, i així s'ha quedat. Només quan li hem donat un tap a jugat una mica, però de picar amb les mans a l'aigua i riure, res de res. 

Els dies es faran llargs a l'hotel, perquè és un espai tancat on hi ha poca cosa a fer. Juguem amb els nens al pàrquing, però no estan acostumats a jugar entre ells i juguen sols o amb nosaltres. Una altra cosa sorprenent.

Nosaltres hem combinat estones al pàrquing i estones a l'habitació, que és on es mostra més juganer. Riu i juga amb nosaltres, i ja gairebé no apareix aquella mirada de bloqueig i de tensió. Ara és fàcil fer-lo riure. 

Però també li coneixem els punts dèbils. De sobte somica, fa una cara molt trista, i repeteix alguna paraula en la seva llengua. Ara sabem que això vol dir que té pipi, que no li agrada rodar per l'habitació sense pantalons, o que té gana.

Amb la gana ens comencem a posar seriosos, perquè si no estaria menjant tot el dia sense control. Pensem que es deu a que ha passat gana al centre (o abans) i ara hi ha més delit. També pot ser causat per mateix neguit de la situació que està vivint. Cal controlar-lo, i donar-li la seguretat que el menjar no li faltarà... però a l'hora que toqui.

A la MRosa no l'afecta tant, però quan plora, posa aquella cara tan trista (o a mi m'ho sembla), l'abraçaria i em posaria a plorar amb ell. Però no ho faig. Entenc el que li passa, i per tant, l'abraço, el faig somriure,... estrategies de papa primerenc.

Avui no us penjo fotos perquè ara el Pau dorm, i no vull fer soroll engegant la càmera i buscant els cables. Dema ho faré abans. Avui ha estat un dia bastant atrafegat, i ara estic cansat. Hem tingut un sopar mogudet, perquè han trigat gairebé dues hores a portar-nos el sopar (crema de pollastre i truita). Pensem que és perquè avui al vespre els ha marxat la llum 3 vegades, però ho podrien haver dit... Menjador petit, gent cridant, gent emprenyada, nens plorant.... 

Ara la MRosa ha sortit a caminar una estona amb una altra mare. Han fet bé, perquè des que som aquí pràcticament no hem fet cap mena d'exercici, i avui especialment cal desconnectar.  L'espero escrivint això. Quan arribi, a dormir.

família, ja sóc aquí

Matí de passeig pels carrers propers a l'hotel. Per fer temps fins a la tarda. Un parell d'hores caminant entre botigues, gent, fum, però en aquest ambient africà que ja ens és familiar, i que trobem fascinant. Per a qui ja els ha arribat el fred, hem de dir que aquí estem a uns 18º, i que voltem amb samarreta de màniga curta per tot arreu.

Un parell d'hores caminant, amb coca-cola mig calenta pel mig (30 cts.), i a dinar a l'hotel. Aquí han començat els nervis. La MRosa ha explicat que ella ja els té d'abans, i que li ha costat dormir.

Cap a quarts de quatre ja hem marxat cap al centre a buscar el Pau i portar-lo amb nosaltres per sempre.

Ara quan ens veu, ja abans de baixar de la furgoneta, ens fa un somriure immens, d'orella a orella. Quan ha vist a la MRosa, de seguida ha vingut a demanar-li coll. I ja no se l'ha tret del damunt... fins a l'hora del pastís.

Avui al centre han fet una festa de comiat per als nens que marxen, i els han fet un pastís. Ja veieu que al Pau li agrada el dolç (i les galetes, i la sopa de verdures, i l'arròs,...)

Quan hem acabat el berenar, ens hem fet fotos, i hem marxat cap a l'hotel.

L'he portat a la falda tota l'estona, i un bon tros de camí se l'ha passat somicant. Li feia por cada arrencada, i cada sotrac de la furgoneta (a més hem trobat un embús africà, que no té res a veure amb els nostres. Si no hi ha semàfors, ni policia, i molts cotxes i més furgonetes...imagineu)

A l'arribar, i només baixar de la furgoneta ha vist una pilota, nens, i com si no haguès passat res.

A l'habitació tampoc s'ha fet estrany. Uns minuts amb la mirada fixa (ja el coneixem, aquest bloqueig). Després li hem ensenyat uns llibres i mentre els mirava parlava i somreia. Ha estat molt divertit.

I just quan anàvem a sopar, ja li entrava la son.  Per cert, us heu perdut veure'm vestir un nen per primera vegada. Llàstima de video... I això que aquest es deixa... Igualment hem anat a sopar, i ha demostrat la seva fama de menjador davant la resta del grup: un bol de purè claret de verdures, i un platet d'arròs. El purè amb la mare, i l'arròs sol. I encara demanava pa i peix.

Per avui ja n'hi ha hagut prou. Ja el dutxarem demà, que ja hem tingut massa emocions.

   

Turistes a Addis

Avui hem fet els turistes. Ens han vingut a recollir tard, perquè es cel.lebrava una cursa que passava a prop de l'hotel. Cap a les 12 hem sortit.

Ens han portat a un lloc que es diu Entoto, al cim d'una muntanya que està al costat d'Addis Abeba (en realitat és el lloc on es va fundar la ciutat). Hem vist una mica de panoràmica de la ciutat (la gran quantitat d'eucaliptus que hi ha no deixaven veure gaire cosa...) i hem baixat caminant fins a l'esglèsia de Sta. Maria.

L'esglèsia avui estava plena de gent perquè hi havia una peregrinació des d'una altra esglèsia (St Miquel). Està en un recinte on també hi ha un museu dedicat a l'antic emperador Menelik, i el Palau on vivia. Els hem visitat tots dos.

Després hem anat a dinar, i quan hem acabat hem anat de compres: a un carrer comercial típic d'Addis Abeba:

En acabar, un cafè i cap a l'hotel, a descansar una mica, i quedar per sopar.

Algú ha tornat a preguntar què farem demà, i el guia ha tornat a repetir que a la tarda anirem al centre i ja podrem portar el Pau cap a l'hotel. Hi ha preguntes i respostes que es repeteixen sistemàticament durant el dia. Aquesta n'és una, però també hi ha "quan anirem a fer el passaport, quan marxarem, perquè estem en aquest hotel, quan anirem d'excursió amb els nens, ..." i les respostes són sempre les mateixes. Sempre. Coses d'anar en grup...

Nosaltres tenim moltes ganes de tornar a veure el Pau, i endur-nos-el cap a l'hotel amb nosaltres. Demà tindreu més fotos del Pau. 

 

vincles

Avui començo l'entrada donant les gràcies als que seguiu el bloc. Ens fa sentir bé saber que esteu pendents del viatge, i també ens fa sentir acompanyats llegir els vostres comentaris.

Ahir a la nit l'Endale ens va portar a sopar a un restaurant típic Etíop. Injera amb un licor de mel, i balls típics. Al principi vam pensar que entràvem a una mena de tablao etíop, però al final vam acabar tots ballant com ells (més o menys).

I avui al matí, nova visita al centre. Quan ens veu, el Pau ja camina (més que córrer) cap a nosaltres, i ja li anem reconeixent gestos. Quan s'apropa, aixeca els braços i acota el cap entre les nostres cames, i quan seiem, de seguida s'asseu entre les cames.

Avui hem portat galetes i sucs, i també descobrim com ens l'hem de guanyar. S'ha menjat mitja dotzena de galetes i dos sucs i mig (no som exagerats, només li hem donat dues galetes i un suc, i ell ha anat trobant la resta. De la vista está bé)

Com sempre hem jugat amb els globus al pati, i ell xuta i nosaltres el seguim. Està més actiu, ens busca per estar amb nosaltres, però també li agrada caminar sol.

Li hem sentit la veu per primera vegada. Ha repetit una paraula (que evidentment no hem entès), d'una manera que a mi m'ha semblat trista, però de seguida ha perdut la mirada, perquè hem descobert que li agrada el joc del  "tat". Somriu quan ens amaguem i apareixem de sobte.

Hi hem passat gairebé dues hores, però ni ens n'adonem. Avui hem marxat a l'hora de dinar, i l'hi he pogut donar una mica, i només una mica, perquè estava tip de galetes. Després ha anat als braços de la MRosa i ja estava a punt de fer la migdiada allí mateix.

No hem volgut interferir gaire, perquè ara que comença crear vincles ha somicat una mica quan l'hem tornat a deixar amb les cuidadores. És una mica trist deixa-lo allà precisament ara, però sabem que és bo per a tots, i que dilluns hi tornarem (diumenge és festiu) Per cert, sembla que dilluns farem la festa de comiat i ens el podrem endur ja cap a l'hotel amb nosaltres. Ja veurem.

 

Judici i futbol

Avui al matí ens hem guarnit per anar als jutjats a que la jutgessa declari el Pau com a fill nostre. Un tràmit de 10 minuts on ens han preguntat si coneixíem alguna cosa d'Etiòpia, si tením fills biològics, si coenixíem famílies adoptants,... hem contestat a tot, i la jutgessa ha dit una frase en amarinya, de la qual només hem entès la paraula "Degu". L'Endale, el nostre guia i traductor ens ha dit que el Pau ja és fill nostre.  Ha sigut emocionant, però com que sabíem que era un tràmit, doncs "gràcies" i cap a casa. I quan han fet el mateix totes les parelles, hem anat cap a la casa d'acollida a veure el Pau.   

Quan hem entrat amb la furgoneta, alguns nens ja ens esperaven  mirant-nos per una finestra. De seguida hem vist el Pau, i ha fet un somriure d'orella a orella que encara no li havíem vist.  Però tal com hem entrat, se li ha esborrat el somriure i s'ha tornat a quedar quiet mirant al fons de la sala.  Però  aquest cop ha durat menys. Hem jugat amb ell, i de tant en tant apareixia el seu mig somriure, que ja comencem a trobar familiar. A mida que anem jugant amb ell tenim la sensació que li falta estimulació. Sap jugar sol, però li costa interactuar amb nosaltres. La MRosa li ha fet unes patarrufes a la panxa  tot  jugant, i el Pau s'ho passava bé, li agradava, però no acabava de reaccionar, com si no li sortís el somriure... Paciència, tot arribarà. 

S'ha aixecat d'una revolada, i hem sortit al pati   a jugar amb una pilota.

                                                                

Com veieu, apunta maneres... Serà el proper noi de Linyola?

Nota per a l'Hug: ves preparant les lliçons de futbol que li volies donar...

Avui hem estat amb ell gairebé dues hores, i com ahir, també se'ns han fet curtes. Hi ha rumors entre el guia i la directora del centre que ens diuen que potser dilluns o dimarts el Pau ja podrà venir amb nosaltres definitivament. Nosaltres pensem que és massa ràpid i no ens volem fer il.lusions. Ja veurem...

Quan marxàvem, la sensació del matí: li dèiem adéu al Pau, i llavors s'ha girat, m'ha buscat i m'ha fet una abraçada. No sé què més escriure.

Avui sí

Avui hem conegut el Pau. Avui ha pres sentit tot el desig de fa ja cinc anys, des que ens vam casar... Volíem tenir un fill i avui l'hem conegut.

Avui han quedat plenament justificats aquests anys de frustracions, desitjos, pors, il.lusions i espectatives. Avui ha sigut un dia que recordarem per sempre.  Avui hem conegut el Pau. El nostre fill.

I ens l'han fet gruar, perquè resulta que avui al matí feien una inspecció al centre, i no hi hem pogut anar. Ens han portat a fer el turista per la zona del mercato d'Addis Abeba, un gran mercat a l'aire lliure, ple de menjars, roba, aparells electrònics,... i visita inclosa a la botiga d'un amic del guia. Hi ha coses que són iguals a tot arreu. Ens ha agradat molt, però tothom estava més pendent del que ens esperava a la tarda que no pas de la visita. Després de dinar hem anat cap al Centre, on ens esperava el Pau.

En una sala gran hi havia tots els nens, les cuidadores ens han indicat on era el Pau, i finalment l'hem vist. Al principi s'ha mostrat espantat, gairebé no es movia i tenia la mirada fixa cap al fons de la sala. Ni ens mirava. Nosaltres li dèiem "hola, hola", però no reaccionava. Li havíem de donar temps...  Potser hem estat una hora així... llavors han aparegut unes xuxes, i de cop ha començat a somriure, i a poc a poc ha anat agafant confiança. A partir d'aquest moment ja hi hem jugat, li hem fet petons, corríem, i ell somreia i feia aquell gest que fa 4 mesos que vèiem només en una foto. Hi hem estat unes tres hores. Ha sigut una tarda molt intensa, maca, emocionant, i que anirem païnt a poc a poc. Demà hi tornarem, i ara ens queda la curiositat de saber com ens rebrà, com ens reconeixerà,... però alhora tenim la seguretat que quan ens vegi, si li costa estar relaxat amb nosaltres, durarà poc, i segurament  passarà poca estona quan farà un somriure com el de la foto, amb la diferència que ara aquest somriure el tenim amb nosaltres.