El tió i coses...

El primer "caga tió" amb el Pau, a Barcelona, podria haver "colat", perquè va picar el tió i tothom cantava. A Cal Caba... el pobre Pau no entenia res. Tots els cosins picaven i cantaven, però ell ni feia ni deia.... Sort que sempre hi ha algú disposat a fer la feina bruta en aquesta vida.

La MRosa fa cagar el tió, mentre el Pau juga amb el mòbil del papa... i recollir les joguines ja és una altra cosa.

Suposem que l'any que ve serà diferent. La resta del dia bé, va menjar el que l'àvia Maria havia preparat (canalons!!), va jugar amb els cosins (bé, diguem que van estar junts tot el dia, perquè el Pau encara no interactua gaire...) i finalment va fer una bona migdiada. Un dia esgotador.

La resta de la setmana hem anat tirant i només tirant. Va descobrir els jocs del Parc de Nadal de Linyola, i també va acabar esgotat. Ni mitja hora per anar a dormir els dos dies següents. Potser caldria plantejar-se el Parc cada dia de l'any... NO!!! perquè nosaltres ho vam pagar. Un altre cop al metge, amb molta tos i una mica de febre. Au, antibiòtics i a fer bondat. No sortirem en un parell de dies. I a veure si per fi, alguna vegada, podem pujar al cotxe tots tres per anar a algun loc que ni sigui al metge... El cas és que decidim passar el que queda de setmana a casa, en plan recuperar rutines. Esmorzar a l'hora, jugar, dinar, migdiada,....  

Exemples de rutines casolanes. Jugar amb el que va cagar el tió,

manicures i coses boniques amb la mare,

Ajudar (o no) a la mare a plantar floretes al jardí,

i a poc a poc anar recuperant la normalitat, i la capacitat pulmonar. D'això últim ja en tenim una miqueta, suficient per practicar una cançó que segur que va aprendre al lloc on va nèixer. Nosaltres li diem "a nivea suom no ué", i es balla així:

Té gràcia i estil... Dedicada a tots a qui els diem que el Pau canta i balla molt i no ens creuen.

Quan els tinguem preparats penjarem els èxits "alanequin...loma!!", i noves versions del "a nivea..."

Canvio de tema. Medicaments i pares novells. Conversa típica:

- A quina hora li hem donat l'antibiòtic?

- Quan l'hem manxat (manxar vol dir fer-li les inhalacions del genèric del "ventolín"). Eren les 4h.

- I per tant l'Apiretal li toca a les 6h. Li donem?

- No ho sé. Depén de si té febre. On és el termòmetre?

- Al costat de l'estilsona. Per cert... li hem donat?

- Sí, ahir al matí. Ara és cada 24 hores.

- Sí, i només 0'75ml.

- Sobretot.

- No ho confonguem amb l'Apiretal que són 1'6 ml.

- 1'6 no era l'Amoxicilina?

- No, això són 2'5ml.

- Clar.

Ja veieu, converses tècniques de pares novells amb fill malalt. Sort que tenim paper i llapis... Demà tornem a la pediatra. Sembla que ens els últims dies només tinguem metges a les nostres vides.

Entre metges i vacances, el Pau ha perdut algunes de les rutines que havia iniciat amb la MRosa els primers dies. No esmorza a la mateixa hora, no veu entrar els nens al cole, el papa (jo) sempre és a casa, no sortim al carrer,... Una llàstima. Mala època l'hivern. A veure si quan comenci el cole un altre cop podem iniciar les rutines de nou, perquè és molt evident que donen seguretat, i al Pau n'hi cal molta, ara com ara.  

Nit de Nadal

Mireu a quins dies i a quines hores aprofito per escriure... La MRosa ha anat a Missa del gall, i el Pau dorm. Per tant, TINC TEMPS PER A MI!!!! Què fort haver de dir això, però és així. És el que més repeteixo. On són aquelles hores en que llegia, mirava la tele, feia les feines de casa...??? Ara que dorm, aprofito.

Ostres, Déu n'hi do el que li costa dormir. És el que més patim.

Avui fa gairebé tres setmanes que vam arribar d'Etiòpia, i dissabte passat va fer un mes que el coneixem...

I en un mes, també déu n'hi do la de coses que ens han passat.

El que més por ens feia, que era l'adaptació a la nova casa, la nova família, el nou ambient... tot això va millor del que ens esperàvem. No es fa estrany ni amb nosaltres, ni amb el pis, ni amb la família que ens ve a veure. Fins i tot ja vam fer alguna sortida junts, al voltant de Linyola. Primera foto de la primera sortida amb el Pau. A la Font Vella de Linyola:

Menja bé, i va tastant de tot una mica. Els macarrons segueixen sense agradar-li, pero menja peix i verdura sense fer fàstics. Avui mateix, que hem fet el soparet de la Nit de Nadal, ha anat tastant de tot, i ens adonem que ens sortirà baratet: li agraden el pa i les galetes, però els llagostins i el pernil no li fan gaire gràcia... i entre un bollicao i una llesca de pa, tria el pa. Per cert, foto de la taula parada:

Amb la MRosa ja ens en fèiem, de soparets guais la nit de Nadal, i vam decidir que quan els Pau sigués aquí seguiríem fent-los. La part emocionant ha arribat quan hem begut vi. Abans brindàvem per tots dos, últimament brindàvem per quan fóssim tres, i avui finalment hem brindat per tots tres. És d'aquells moments que has desitjat tant, que quan arriben et venen immediatament a la memòria tots els records i els desitjos que, entre d'altres, han fet possible precisament aquest moment. I aquest bloc, de rebot. La MRosa ha fet un petó al Pau que faria emocionar a qualsevol. En aquest petó hi estaven condensats tots aquests anys. Senzillament.    

Com llegiu, el menjar no és el problema. Ni l'adaptació. Els problemes són bàsicament dos: les enrabiades incomprensibes per a nosaltres (i segurament per a ell), i l'anar a dormir.

Els primers dies s'enrabiava, cridava, i quan l'intentàvem calmar, ens pegava i ens mosegava (i quin mal fan aquestes dentetes tan esmolades!!) És molt dur quan no podem calmar-lo de cap altra manera que no sigui agafant-lo fort, contenint-lo de manera que no es pugiu moure, fins que l'enrabiada passa a ser un plor desconsolat. LLavors ja sabem que podem abraçar-lo. S'ha calmat, i ara plora de desesperació. I de seguida se li passa. La situació ja l'anàvem controlant, anàvem bé, però d'ençà que ha estat ingressat a l'hospital... Ah, perquè encara no ho havia dit... Justament el dia que feia un mes que el coneixíem (el 18 de desembre), el van ingressar a l'Arnau amb una bronquitis contundent. Quatre dies ingressat. Quin mal rotllo. La foto: li vam dir que fes cara de pena, amb l'objectiu de provocar llagrimetes entre el personal.

Va necessitar oxigen durant dos dies, i el "ventolín" encara li hem de donar ara. Però ja està, va passar, i l'únic efecte és el que volia comentar. Que hi ha hagut alguna regressió en el comportament. Quan semblava que començàvem a controlar les enrabiades, ara hi torna, i també torna a fer-se pipi a sobre, quan ja feia molts dies que ens el demanava. Ara trigarem uns dies a tornar a controlar aquests detalls, però què hi farem!! Paciència.

L'altra cosa que ens posa dels nervis és l'anar a dormir. Tant la migdiada com la nit, són les pitjors hores del dia. Entre tres quarts i una hora per anar a dormir... es mou, dóna mil voltes, canta, s'aixeca. És el moment dels nervis, dels càstigs,... La part bona és que m'han dit que ho fan tots els nens, i que per tant,.... paciència també. Però a mi és el que més em costa. No hi ha manera de fer-li entendre (literalment) que està molt cansat, que només que s'estés un minut quiet cauria rodó, que pari de donar tombs al llit. No entén res, i al final cau de pur esgotament. I nosaltres acabem esgotats. Si no estem amb ell a l'habitació s'aixeca i va al menjador, per tant, ens quedem amb ell fins que s'adorm. Suposem que amb el temps entendrà que som allí, que l'endemà també hi serem, i que això ajudarà a calmar-lo.

Ep, que no em vull estendre amb les penes. Que el Pau és molt divertit. Canta i balla tota l'estona. No l'entenem, però cantem i ballem amb ell. Té uns moviments "africans" molt divertits. A veure si en una propera entrada al bloc puc penjar algun video...

I poc a poc va dient algunes paraules, a la seva manera: shagüates, ixò crema mol, fafred, apapi, tamare, hola, adeu, i en segueix dient en Sidamo: tama (sabates), gotim (llit), gorapafulé (sortim), it (menjar), opaixé (anar a coll), tiruteno (caca), sumata (pipí),... n'hem de fer una llista...

I avui, amb una mica de retard a causa de l'hospitalització, hem muntat el pessebre!! Segur que no ha entés res, però hi jugarà, com tots els nens. Acabo l'entrada d'avui amb un recull de les típiques fotos de família nadalenca:

Primer ha pintat el terra de verd, que no tenim molsa...

 I a poc a poc l'ha anat guarnint amb la MRosa, mentre jo feia fotos.

  

Fins aquí, avui.

BON NADAL A TOTHOM!!!

Avui fa deu dies

Ja fa deu dies que som aquí amb el Pau, i tot comença a tenir pinta de normalitat. El Pau menja bé (la pasta no), dorm unes 10 hores seguides, i sovint fa migdiada, però sempre li costa anar al llit. Mai menys de mitja hora o tres quarts, però ja m'han dit que això és normal, i que encara podem dir que tenim sort... No es fa gens estrany a casa, i ja ho ha tocat tot.

Aquí el tenim, obrint-se pas com a músic.

Seguim sense entendre'ns gaire, i això és el pitjor. Quan ve somrient i parlant o cantant, és fàcil tornar-li el somriure i fer-li que sí amb el cap, però quan ve seriós, repetint una paraula moltes vegades, o inclús quan plora, llavors no sabem què fer. Igual ens està dient "tinc por", pèro no ho sabem, i llavors la impotència augmenta.

Per sort, aquests moments són puntuals, i podem dir que el Pau s'ho passa bé a Linyola amb nosaltres, o amb la tieta Montse quan ens ve a veure:

Amb els cosins ja s'està disparant, i com que la canalla s'entén tota, doncs ell ja corre i juga amb tots. Un altre gest de normalitat. De moment l'únic que no és normal és el nostre estat de cansament. A quarts d'onze ja dormim. Abans eren les onze i encara teníem ganes de mirar la tele, fer la xerradeta,... però ara justet arribem a les deu, i a mitja horeta més tard ja diem: "per dormir aquí, anem al llit..." I l'endemà a quarts de set ja el tenim al llit. A mi ja m'està bé, perquè normalment ja estic llevat, però la MRosa, que podria apurar una miqueta més, doncs no. També ens han dit que això se li passarà cap al quinze anys. Per tant, paciència.

Aquest cap de setmana han vingut a veure'ns els avis de Barcelona. L'àvia va poder restablir el seu honor. Després del rebuig inicial als macarrons, ens va portar una quants canelons. el Pau els va provar, i...

                  

L'àvia es va quedar més tranquil·la. "No era jo, eren els macarrons". De moment va ser un canaló, demà en tindrem més. A veure què....

El Pau els va fer les seves primeres fotos:

No està malament.... Una mica desencuadrada...

Bé, un cap de setmana normalet.

Tornaré a escriure,.... Algun dia.

Bona nit.

Això s'acaba

Com us deia ahir (o abans d'ahir, que ara m'he despistat...), la vida dels pares novells que han arribat d'Etiòpia comença a ser tan rutinària com la de qualsevol altre pare.

El Pau no es fa estrany a casa, li costa anar fer la migdiada i anar a dormir al vespre, es desperta molt d'hora, no fa gaire cas, ho toca tot, se li escapa el pipi, juga, riu i canta tot el dia (a vegades massa), en fi, un nen normal.

Amb això no vull dir, ni molt menys, que el procés d'adopció s'hagi acabat. Encara queda molt terreny per córrer i experimentar, per encertar-la i equivocar-nos, per anar construint les rutines necessàries que facin que el Pau senti realment que té una família que ja no el deixarà mai, però nosaltres ja som aquí, ens anirem veient amb tots els que heu anat seguint el bloc, i us ho podrem explicar personalment.

La idea del bloc va sorgir per tenir la família a prop durant l'estada a Etiòpia, poder-los mantenir al corrent de com estàvem i què fèiem, per desfogar-nos (perquè no?)... i estalviar-nos pasta, perquè el bloc és més barat que el telèfon. Després vam pensar que també seria una bona idea extendre-ho a tothom qui volgués. Amics, coneguts, saludats, companys de feina, i algú altre. I se'ns van ajuntar molts seguidors. Miràvem les estadístiques i hi havia dies que el bloc havia tingut més de 100 entrades. "Nosaltres ho hem dit a tanta gent?", ens dèiem...

Això dóna pas als agraïments. Gràcies per seguir el bloc, per escriure comentaris, per fer-nos riure i fer-nos sentir a prop.

Anar a buscar al Pau ha estat una aventura única, molt emocionant, enriquidora. Compartir-la l'ha fet millor encara.

Total, que fins aquí arriba la història del viatge a Etiòpia per anar a buscar el Pau. Ara ja som tots tres aquí, i seguirem explicant, però ara de viva veu.

Potser m'agafa el rampell i segueixo escrivint al bloc, però ho faré quan em vingui de gust, quan tingui alguna cosa a explicar, quan necessiti tornar-me a desfogar,... ja no ho faré sistemàticament com fins ara.

Si algun dia us pica la curiositat i torneu a entrar al bloc, és possible que hi trobeu escrita alguna altra experiència, però no us puc dir quan l'escriuré. Això m'ho diran el temps i les ganes.

Gràcies a tothom,

Quim.-                          

Els macarrons

Segon dia, i més novetats. Hem descobert el baf que surt de la boca quan estem a 0 graus, i alhora hem descobert que no es pot agafar. Una altra cosa que no s'entén...

I tampoc no s'entén aquest ordre estrany de vestir-se per estar per casa, vestir-se per anar al carrer,... això ha costat una enrabiada d'aquestes que és difícil de consolar, però que cada dia costen menys de calmar, per sort. 

A l'hora de dinar un altre gran i sorprenent descobriment: en Pau deu ser l'únic nen conegut a qui NO LI AGRADEN ELS MACARRONS. I això que els va fer l'àvia Clara, amb tomàquet i trossets de pollastre. Cap. Ni un. La MRosa i jo tenim una teoria: el menjar que li recorda la casa d'acollida no el vol. Amb l'arròs li passa el mateix, i pensem que són pràcticament l'únic que menjava. No sé, és una teoria, pèrquè la resta ho tasta tot. Xampinyos, petxuga de pollastre, raïm, taronja, patata, mongeta ,... però macarrons i arròs, gens. Ja veurem com evoluciona el tema.

La resta, segueix com ahir. El Pau està hiperrevolucionat. No para, i això ens esgota. Ara són quarts de nou, i tots dos estem ja per estirar-nos al llit i anar a dormir. Reventats. I segur que no és només cansament físic, sinó que com que tot per a ell és nou, ho toca tot, i sovint el perdem de vista, i la frase "això no , Pau" és la que més repetim, l'esgotament també és emocional. Com que no entén perquè i nosaltres no li sabem explicar, sovint s'enrabia molt i quan comença a fer aquell plor desesperat,... és molt díficil. Hi ha un problema de comunicació evident. El Català i el Sidamo tenen poques paraules comunes.

M'adono que a part del problema de llenguatge, estic explicant anècdotes que qualsevol pare d'un nen de 2-3 anys podria explicar, i això em porta a pensar que l'aventura etíop ja s'ha acabat, i ara comença una nova rutina. La d'uns pares qualsevols que eduquen el seu fill. Per tant, aviso que demà diumenge faré l'última entrada d'aquest bloc. Bé l'última no es pot dir mai, potser escriuré més, però no tan seguit com ara. Bàsicament perquè cada vegada tinc menys temps per escriure, i perquè no sé si en tindré quan m'incorpori a treballar, dijous que ve.

         

          

Primer dia a casa

Després del tràfec d'ahir, avui hem passat al nostre primer dia junts a casa. Gairebé dotze hores d'una tirada, i només les dues últimes al nostre llit. Ni un plor en tota la nit, i nosaltres ja ni ens hem mogut per escoltar si respirava o no. Ja som una mica veterans en aquest sentit...

Avui per al Pau ha estat un dia de descobriments: tots els calaixos que tenim, tot el que hi ha dins els calaixos, els comandaments de la tele, del video, de l'equip de música, les estanteries que estan al seu abast i el seu contingut,...

La principal tasca dels pares novells és anar darrera del Pau recollint tot el que deixa enrera, o anar trobant posteriorment un clinex a calaix dels coberts, peces de fusta al mig del passadís, el comandament de la tele a la cuina,...

però el descobriment més important ha tingut caràcter meteoròlogic: el cinc graus d'avui. La cara que ha posat quan hem sortit al carrer era d'incredulitat, aquella que se'ns posa quan veiem o sentim alguna cosa absolutament novedosa. Què és això? Què em passa al cos i a la cara? Pareu-ho!! Clar, inevitable. Ve d'Etiòpia, 18º tot l'any. Hem durat dos minuts al carrer. Plors i cap a casa. 

Durant el dinar, nous descobriments: la patata i la mongeta bullida, i la mandarina. Tot agrada; això sí, la mandarina tallada ben petita, que si no fem carotes.

A la tarda hem intentat tornar a sortir, però llavors ha vingut el drama. Clar, tornar a passar fred... plors i bloqueig. Estratègia: no diem res, amb la roba d'anar per casa, baixem, i si té fred ja es queixarà. Efectivament: només baixar ha demanar l'abric, i ha aparegut el Pau divertit, espontani i cantaire que tenim a casa. Tot el passeig cantant i corrent.

Com que d'endreçadet ho és de mena, quan hem tornat a pujar ens ha ajudat a endreçar tot el que hi havia per terra ( o gairebé) i poc a poc, dutxa (ara hi és amb la MRosa), soparem i si tot va bé, a dormir aviadet.               

ja som a casa

Ahir dimecres va començar el veritable compte enrere. Un matí amb preparatius d'última hora. Preparar maletes, visitar l'ambaixada espanyola per acabar de recollir els papers que falten, i algú que encara anava a fer compres d'última hora.

Els de l'hotel ens van preparar una cerimònia del cafè a tall de comiat. Mentre una senyora el preparava, nosaltres anàvem dinant. La meva última "ingera". Picant, com ha de  ser. I finalment vam prendre cafè. Què bo. Cafè i ingera. Etíop a tope. A mi m'agrada...

I en acabar de dinar, per mi va ser com una mena de terratrèmol, que tot just ara (ja gairebé són 3/4 de deu del vespre de dijous) s'ha acabat.

El Pau no va voler fer migdiada, i va entrar en una mena de frenesí que no era normal. Suposo, que ens veia a nosaltres nerviosos, i s'hi va posar ell també, però és clar, sense entendre gairebè res del que l'envoltava. En una d'aquestes va pegar a la MRosa, i el vam castigar (10 segons de cara a la paret, abraçada i petò). I aquí va començar. Un plor d'aquells que trenquen l'anima. Desesperació absoluta. Ningú entèn res, i les emocions estan a flor de pell.

I quan faltava una hora per marxar cap a l'aeroport... va marxar la llum. Al desconsol del Pau li sumem una mena de terror a la foscor. Els crits i els plors es multiplicaven, i només se'ns va acudir sortir al passadís, quedar-nos sota una llum d'emergència, i esperar que ningú baixès per les escales, perquè li feia moltíssima por. Així vaig estar una hora. Aguantant i contenint el Pau, agafats a braços, i oblidant qualsevol intent de seure o passar-li a la MRosa. L'únic que aconseguia era incrementar la seva por...

Quan ja teníem les maletes a recepció, va tornar la llum. El temps just per veure com les carregaven a la furgoneta.

Comencem  marxar. A la furgoneta el Pau es va anar calmant, el temps suficient per escoltar el que li deia la MRosa. No us ho puc transcriure perquè gairebé no ho sentia, i encara no li he pogut demanar, però sé que li deia que marxava del seu país per anar a viure a un altre, i que potser ja no veuria aquestes llums mai més, ni aquestes olors, ni aquests sons, però que allà on anava hi ha gent que l'estimaria moltíssim. L'adopció és això, també. A mi em va emocionar molt, i ara penso que va ser tan íntim, que no sé si en vull saber res més. 

Un cop a l'aeroport rutina aeroportuària: controls i més controls, una mica de retard, i sortida d'Addis Abeba a les 12 de la nit. Vam aribar a Frankfurt a les 6 del matí (vuit hores de vol, dues hores més a Addis). Una hora i mitja esperant l'enllaç amb Barcelona, i a les 10 del matí érem al Prat. Cal dir que el Pau s'ha passat els dos vols dormint. Això de l'avió ha resultat ser un sedant.

A l'arribar a Barcelona, dinar a casa els meus pares. El Pau ha estat molt divertit. Tocant-t'ho tot, obrint calaixos, fent el pallasset... Mot bé, el Pau.

A la tarda, una hora més de tren, i rebuda a Lleida per la part Caba de la família. Molt més freda, però estàvem tots molt cansats.

A l'arribar definitivament a casa, hem començat el que pensàvem que seria ja la nostra rutina, però ha quedat modificada. Durant el sopar (cap a les 8) i en acabar, el Pau ha estat esveradíssim. No entenem què tenia. Ja ha tingut temps de conèixer tota la casa, i quan l'anàvem a posar al llit no hi ha hagut manera. A la seva divertida manera, parlant pels descosits, cantant, buscant-nos,... però esverat. No és normal, per l'hora que era ni pel cansat que estava. La meva teoria és: abans d'anar a dormir sol (possiblement per primera vegada a la seva curta vida) passo d'anar a dormir.

Total, tots dos esgotats, el Pau esverat i sense dormir... Així hem estat gairebé una hora i mitja, fins que se'ns ha acudit posar-nos al llit, no dir-li res, i tot cantant cançons etíops (crec), s'ha anat apropant i s'ha quedat adormit al meu costat. He decidit aixecar-me, escriure el blog, i ara aniré a portar-lo al seu llit. A veure què passa...

Bona nit. 

Avui no hi ha fotos, però no tinc ànims.