Nit de Nadal

Mireu a quins dies i a quines hores aprofito per escriure... La MRosa ha anat a Missa del gall, i el Pau dorm. Per tant, TINC TEMPS PER A MI!!!! Què fort haver de dir això, però és així. És el que més repeteixo. On són aquelles hores en que llegia, mirava la tele, feia les feines de casa...??? Ara que dorm, aprofito.

Ostres, Déu n'hi do el que li costa dormir. És el que més patim.

Avui fa gairebé tres setmanes que vam arribar d'Etiòpia, i dissabte passat va fer un mes que el coneixem...

I en un mes, també déu n'hi do la de coses que ens han passat.

El que més por ens feia, que era l'adaptació a la nova casa, la nova família, el nou ambient... tot això va millor del que ens esperàvem. No es fa estrany ni amb nosaltres, ni amb el pis, ni amb la família que ens ve a veure. Fins i tot ja vam fer alguna sortida junts, al voltant de Linyola. Primera foto de la primera sortida amb el Pau. A la Font Vella de Linyola:

Menja bé, i va tastant de tot una mica. Els macarrons segueixen sense agradar-li, pero menja peix i verdura sense fer fàstics. Avui mateix, que hem fet el soparet de la Nit de Nadal, ha anat tastant de tot, i ens adonem que ens sortirà baratet: li agraden el pa i les galetes, però els llagostins i el pernil no li fan gaire gràcia... i entre un bollicao i una llesca de pa, tria el pa. Per cert, foto de la taula parada:

Amb la MRosa ja ens en fèiem, de soparets guais la nit de Nadal, i vam decidir que quan els Pau sigués aquí seguiríem fent-los. La part emocionant ha arribat quan hem begut vi. Abans brindàvem per tots dos, últimament brindàvem per quan fóssim tres, i avui finalment hem brindat per tots tres. És d'aquells moments que has desitjat tant, que quan arriben et venen immediatament a la memòria tots els records i els desitjos que, entre d'altres, han fet possible precisament aquest moment. I aquest bloc, de rebot. La MRosa ha fet un petó al Pau que faria emocionar a qualsevol. En aquest petó hi estaven condensats tots aquests anys. Senzillament.    

Com llegiu, el menjar no és el problema. Ni l'adaptació. Els problemes són bàsicament dos: les enrabiades incomprensibes per a nosaltres (i segurament per a ell), i l'anar a dormir.

Els primers dies s'enrabiava, cridava, i quan l'intentàvem calmar, ens pegava i ens mosegava (i quin mal fan aquestes dentetes tan esmolades!!) És molt dur quan no podem calmar-lo de cap altra manera que no sigui agafant-lo fort, contenint-lo de manera que no es pugiu moure, fins que l'enrabiada passa a ser un plor desconsolat. LLavors ja sabem que podem abraçar-lo. S'ha calmat, i ara plora de desesperació. I de seguida se li passa. La situació ja l'anàvem controlant, anàvem bé, però d'ençà que ha estat ingressat a l'hospital... Ah, perquè encara no ho havia dit... Justament el dia que feia un mes que el coneixíem (el 18 de desembre), el van ingressar a l'Arnau amb una bronquitis contundent. Quatre dies ingressat. Quin mal rotllo. La foto: li vam dir que fes cara de pena, amb l'objectiu de provocar llagrimetes entre el personal.

Va necessitar oxigen durant dos dies, i el "ventolín" encara li hem de donar ara. Però ja està, va passar, i l'únic efecte és el que volia comentar. Que hi ha hagut alguna regressió en el comportament. Quan semblava que començàvem a controlar les enrabiades, ara hi torna, i també torna a fer-se pipi a sobre, quan ja feia molts dies que ens el demanava. Ara trigarem uns dies a tornar a controlar aquests detalls, però què hi farem!! Paciència.

L'altra cosa que ens posa dels nervis és l'anar a dormir. Tant la migdiada com la nit, són les pitjors hores del dia. Entre tres quarts i una hora per anar a dormir... es mou, dóna mil voltes, canta, s'aixeca. És el moment dels nervis, dels càstigs,... La part bona és que m'han dit que ho fan tots els nens, i que per tant,.... paciència també. Però a mi és el que més em costa. No hi ha manera de fer-li entendre (literalment) que està molt cansat, que només que s'estés un minut quiet cauria rodó, que pari de donar tombs al llit. No entén res, i al final cau de pur esgotament. I nosaltres acabem esgotats. Si no estem amb ell a l'habitació s'aixeca i va al menjador, per tant, ens quedem amb ell fins que s'adorm. Suposem que amb el temps entendrà que som allí, que l'endemà també hi serem, i que això ajudarà a calmar-lo.

Ep, que no em vull estendre amb les penes. Que el Pau és molt divertit. Canta i balla tota l'estona. No l'entenem, però cantem i ballem amb ell. Té uns moviments "africans" molt divertits. A veure si en una propera entrada al bloc puc penjar algun video...

I poc a poc va dient algunes paraules, a la seva manera: shagüates, ixò crema mol, fafred, apapi, tamare, hola, adeu, i en segueix dient en Sidamo: tama (sabates), gotim (llit), gorapafulé (sortim), it (menjar), opaixé (anar a coll), tiruteno (caca), sumata (pipí),... n'hem de fer una llista...

I avui, amb una mica de retard a causa de l'hospitalització, hem muntat el pessebre!! Segur que no ha entés res, però hi jugarà, com tots els nens. Acabo l'entrada d'avui amb un recull de les típiques fotos de família nadalenca:

Primer ha pintat el terra de verd, que no tenim molsa...

 I a poc a poc l'ha anat guarnint amb la MRosa, mentre jo feia fotos.

  

Fins aquí, avui.

BON NADAL A TOTHOM!!!