ja som a casa

Ahir dimecres va començar el veritable compte enrere. Un matí amb preparatius d'última hora. Preparar maletes, visitar l'ambaixada espanyola per acabar de recollir els papers que falten, i algú que encara anava a fer compres d'última hora.

Els de l'hotel ens van preparar una cerimònia del cafè a tall de comiat. Mentre una senyora el preparava, nosaltres anàvem dinant. La meva última "ingera". Picant, com ha de  ser. I finalment vam prendre cafè. Què bo. Cafè i ingera. Etíop a tope. A mi m'agrada...

I en acabar de dinar, per mi va ser com una mena de terratrèmol, que tot just ara (ja gairebé són 3/4 de deu del vespre de dijous) s'ha acabat.

El Pau no va voler fer migdiada, i va entrar en una mena de frenesí que no era normal. Suposo, que ens veia a nosaltres nerviosos, i s'hi va posar ell també, però és clar, sense entendre gairebè res del que l'envoltava. En una d'aquestes va pegar a la MRosa, i el vam castigar (10 segons de cara a la paret, abraçada i petò). I aquí va començar. Un plor d'aquells que trenquen l'anima. Desesperació absoluta. Ningú entèn res, i les emocions estan a flor de pell.

I quan faltava una hora per marxar cap a l'aeroport... va marxar la llum. Al desconsol del Pau li sumem una mena de terror a la foscor. Els crits i els plors es multiplicaven, i només se'ns va acudir sortir al passadís, quedar-nos sota una llum d'emergència, i esperar que ningú baixès per les escales, perquè li feia moltíssima por. Així vaig estar una hora. Aguantant i contenint el Pau, agafats a braços, i oblidant qualsevol intent de seure o passar-li a la MRosa. L'únic que aconseguia era incrementar la seva por...

Quan ja teníem les maletes a recepció, va tornar la llum. El temps just per veure com les carregaven a la furgoneta.

Comencem  marxar. A la furgoneta el Pau es va anar calmant, el temps suficient per escoltar el que li deia la MRosa. No us ho puc transcriure perquè gairebé no ho sentia, i encara no li he pogut demanar, però sé que li deia que marxava del seu país per anar a viure a un altre, i que potser ja no veuria aquestes llums mai més, ni aquestes olors, ni aquests sons, però que allà on anava hi ha gent que l'estimaria moltíssim. L'adopció és això, també. A mi em va emocionar molt, i ara penso que va ser tan íntim, que no sé si en vull saber res més. 

Un cop a l'aeroport rutina aeroportuària: controls i més controls, una mica de retard, i sortida d'Addis Abeba a les 12 de la nit. Vam aribar a Frankfurt a les 6 del matí (vuit hores de vol, dues hores més a Addis). Una hora i mitja esperant l'enllaç amb Barcelona, i a les 10 del matí érem al Prat. Cal dir que el Pau s'ha passat els dos vols dormint. Això de l'avió ha resultat ser un sedant.

A l'arribar a Barcelona, dinar a casa els meus pares. El Pau ha estat molt divertit. Tocant-t'ho tot, obrint calaixos, fent el pallasset... Mot bé, el Pau.

A la tarda, una hora més de tren, i rebuda a Lleida per la part Caba de la família. Molt més freda, però estàvem tots molt cansats.

A l'arribar definitivament a casa, hem començat el que pensàvem que seria ja la nostra rutina, però ha quedat modificada. Durant el sopar (cap a les 8) i en acabar, el Pau ha estat esveradíssim. No entenem què tenia. Ja ha tingut temps de conèixer tota la casa, i quan l'anàvem a posar al llit no hi ha hagut manera. A la seva divertida manera, parlant pels descosits, cantant, buscant-nos,... però esverat. No és normal, per l'hora que era ni pel cansat que estava. La meva teoria és: abans d'anar a dormir sol (possiblement per primera vegada a la seva curta vida) passo d'anar a dormir.

Total, tots dos esgotats, el Pau esverat i sense dormir... Així hem estat gairebé una hora i mitja, fins que se'ns ha acudit posar-nos al llit, no dir-li res, i tot cantant cançons etíops (crec), s'ha anat apropant i s'ha quedat adormit al meu costat. He decidit aixecar-me, escriure el blog, i ara aniré a portar-lo al seu llit. A veure què passa...

Bona nit. 

Avui no hi ha fotos, però no tinc ànims.