Ascensor i truita de patates

Avui ha estat un dia genial. Ens hem quedat a l'hotel tot el dia, i ens adonem que al Pau això li va molt bé. Tot i que encara ha tingut algun moment de bloqueig, ja aprenem maneres d'ajudar-lo, i per tant duren menys i són menys intensos. 

Quan ens quedem a l'hotel, gairebé estem sols tot el dia, i per tant podem pujar o baixar de l'habitació com ens convingui, sense pensar que trobarem un munt de gent amb joguines, menjar,... i soroll.

I quan el Pau està divertit, ho és molt. Ara juguem a l'habitació a amagar-se i a trobar-lo. És un joc molt senzill: ell es tapa la cara amb les mans, i nosaltres anem passejant per l'habitació cridant: "Pau? On és el Pau?" Llavors ell es destapa la cara i tots riem. Ell es torna a tapar la cara, i tornem a començar: "Pau?..." El joc admet variants: amagar-se al costat de la pica del lavabo, darrera la cortina de la banyera, les cortines del balcó, o la cara sobre el llit. La nostra part no admet variants. Sempre les dues preguntes. A vegades el Pau ajuda i també crida Pau. És de les primeres paraules que li hem sentit dir en català, a més de papi (que no sé d'on ho ha tret, però bé val una llagrimeta)

Com que gairebé estàvem sols a l'hotel, hem anat amb una altra mama a fer el xafarder a les suites de la planta 5a: Hem pujat amb ascensor, i el Pau s'ha fet un fart de riure. Nosaltres tenim l'habitació a la primera planta, i no l'havíem fet servir, però avui sí, i s'ho ha passat molt bé; aquella sensació a l'estómac l'ha fet riure molt. A més a l'ascensor hi ha botons, i ha tocat tots els que ha pogut. Sí, sí, el de l'alarma també.

El segon gran descobriment del dia ha estat la truita de patates. Ahir el grup de papes i mames vam decidir fer un sopar tipycal, amb formatges, embotits, i truita de patates. En va sobrar i avui ho hem dinat. Ahir gairebé ni la va tastar (us recordo que no tenia el dia), però avui, se n'hauria menjat una muntanya (Avís per a àvies navegants)

Altres descobriments d'avui són: xutar ben alt la pilota,  començar a rentar-se les dents, i llepar la tapa del iogurt.

Dies com aquest relaxen molt.

Demà marxem. Cap al vespre sortirem cap a l'aeroport i no sé si podré escriure el blog. Si no hi ha res escrit, vol dir que la propera entrada ja la faré a casa.

 

un dia dur

Afegeix la llegenda

 Avui ha sigut un dia molt dur. El Pau s'ha aixecat dues vegades plorant amb molta desesperació i desconsol. No hi ha manera de calmar-lo, i no ens entenem gens, per tant no li podem dir: "estàs trist pel que sigui..." Només queda el recurs d'esperar, fer-li algun petó o alguna abraçada,... sempre i quan els accepti i el seu patiment el permeti desconnectar i entendre-ho. 

Ha passat cap a quarts d'una i cap a quarts de set... Gairebé no he dormit en tota la nit. El Pau gemegant, o plorant, i sense saber què fer...   

Imagineu-vos que perdeu tota la vostra família, us porten a una  nova on malgrat tot, no podem donar-vos l'estimació que necessiteu. I de cop venen unes persones d'un altre món, que parlen molt estrany, d'un altre color de pell, que se us enduen, que us diuen coses que no enteneu, i vosaltres el que voleu és la vostra mare i no la sabeu demanar... Així es deu sentir el Pau, i nosaltres som els extraterrestres.   

Al migdia ha tornat a passar, i a la  tarda s'ha repetit el mateix. Crits plors, desesperació. Al migdia jo no hi era (he anat a l'ambaixada espanyola a demanar el visat del Pau. La paperassa va bé, i ja tenim ganes de tornar) És esgotador, física i mentalment, perquè seguim sense saber com consolar-lo. Un dia molt dur.

dia d'hotel

Se'ns ha parat l'ordinador. Escric des de l'ordinador de recepcio, que no te ni accents, no apostrofs, ni ce trencada, ni endolls USB. Per tant, sortira el que sortira i no hi haura ni fotos ni videos. Segueixo en deute.

Avui ens hem quedat a l'hotel, perque hem pensat que seri una bona idea que el Pau tingues un dia tranquil i rutinari.

Total, que entre escriure a la recepcio (que no es gens intim), i que ha sigut un dia molt tranquil, doncs poca cosa a vui al bloc.

Mati jugant a futbol al parquing, i a perseguint-nos a l'habitacio, i tarda amb una bona migdiada (ja era hora), i mes futbol i persecucions a l'habitacio.

Descobrim que el Pau (que per cert, ja esta recuperat de la febre pero li queda la tos), tambe s'enrabia, i molt. Es tossut. Si s-enrabies i prou, mira, pataleta, plors, i ja et tranquil.litzaras... Pero el problema apareix quan es queda bloquejat per la tensio. Sembla que es clavi a terra, i les cames les deixa absolutament tenses. Llavors cal desbloquejar-lo amb algun intermediari: aigua, algun joc, una abracada,... Ja ho anirem aprenent.

Dema anem a l'ambaixada a fer mes papers, i si tot surt be, comencarem a pensar en la tornada. Dimecres, per fi.      

excursió i febre

Avui hem sortit d'excursió a veure uns llacs que hi ha cap al sud d'Addis. Ha sifut maco el que hem vist, però nosaltres estàvem cansats.

Avui a quarts d'una de la matinada el Pau s'ha despertat i ha començat a plorar amb molta desesperació i desconsol. Ha sigut ben bé una hora d'impotència per part nostra, perquè l'únic que podíem fer era estar al seu costat. Res del que dèiem ho entenia, i l'únic que hem fet a estat seure al seu costat i esperar. Al matí s'ha aixecat igual, també gairebé una hora sencera en aquesta situació.

La sortida sembla que el calmava, tot i que ha estat tot el dia molt quiet, i com deia ens ho hem passat bé. Uns llacs que estan en una zona volcànica, bastant tranquil.la, i que sembla un lloc on la gent hi va a passar el cap de setmana.

Però quan marxàvem el Pau s'ha mig endormiscat, i hem notat que li pujava la febre, i tenia una tos seca. A sobre, hem trigat més del compte en arribar a l'hotel, el Pau adormit i tossint tota l'estona, i hem arribat bastant nerviosos i cansats.

Llavors ens hem adonat d'un error greu de pares novells: només vam portar un termòmetre i medicaments per a adults. Ni Dalsy, ni apiretal, ni xarop per a la tos,... res de  res. Sort que al grup hi ha pares amb experiència i ens n'han deixat.

El Pau estava a 38º (ens han dit que això és no res per a un nen), i amb el Dalsy li ha baixat a 36.8º en mitja hora. Ja està, però els nervis, la tensió i el cansament no ens els treuen ningú.

Us penjo el video que us devia d'ahir, i us torno a deure alguna foto del dia d'avui.  Començo a pensar que això de ser pare novell i blocaire alhora és molt cansat... o m'he organitzar millor. Però no patiu, que a tots dos ens agrada explicar-vos-ho i seguiré escrivint.

avui metge

Avui ens hem quedat al matí a l'hotel mentre la resta del grup ha sortit a fer un passeig (allà on no els puguin veure gaire...). 

Ens ha anat bé un matí tranquil, perquè el grup de murcianos amb qui compartim l'hotel (i que són molt sorollosos) tampoc hi eren.

Com sempre, hem combinat estones a l'habitació i estones al parquing. Juguem, ens perseguim, riem, però de sobte, el Pau s'ha posat neguitós, ha començat a plorar i no hi ha hagut manera de consolar-lo. Ha sigut un plor molt desconsolat, i no sabíem què fer. A l'habitació seguia plorant, potser més i tot. El que s'ha de fer, que entenem que és deixar-lo plorar és difícil, perquè no tenim ni idea de què li deu passar, però ens posem (o ho intentem) posar-nos en la seva situació. "Estic a una casa d'acollida, m'han abandonat, ara venen uns senyors estranys que parlen estrany i se m'enduen, i jo no els entenc. Però al mateix temps m'hi sento a gust i tinc més menjar del que puc endrapar". El mínim és tenir una enrabiada per no entendre res. I nosaltres a aguantar-la, però és molt dur, només poder mirar-te'l, i anar-te atansant al ritme que ell vol, fins que es deixa abraçar, i poc després s'ha adormit, que és una manera de tancar la situació.

I a la tarda hem anat al metge. Un viatge en taxi creuant bona part d'Addis Abeba. Jo no podia deixar de mirar la gent del carrer. Molta gent, molt trànsit, molt fum. Avui ha plogut, i la ciutat ha qiedat d'un color gris fosc. Molts carrers no estan asfaltats, i quan plou es cobreixen d'un fanguet fosc, barreja de pols, oli, sorra,... Però la gent surt al carrer, gairebé sempre arrosegant alguna bossa, xerrant, rentant sabates (hi ha moltíssima gent que  es fa netejar les sabates!!)  comprant o venent, o simplement caminant o quiets i mirant.

Total que després d'un viatge d'uns tres quarts d'hora, hem arribat a l'hospital. Res a veure amb el que hem vist fins ara. Hi ha un altre nivell. Ho dic pel propi edifici, la gent que hi havia a dins, tant metges com pacients.

Primer ens han demanat el nom antic del Pau, i hem pagat la visita (80 birrs, uns 4 euros) Ens ha visitat un doctor molt amable i juganer, ha visitat el Pau, i ens ha dit que no patim, que l'evolució és bona, i que els nervis són producte de la situació que està vivint. Ens han fet una anàlisi d'orina (25 birrs, poc més d'un euro), i tot està bé. Cap problema. Cap a casa. Vull dir cap a l'hotel.

La tornada l'hem feta amb l'autocar del grup (tothom ha aprofitat per fer visita al pediatre), i m'he assegut el Pau a la falda. Ha estat parlant tota l'estona. Jo no l'entenc, però dedueixo que deia la paraula cotxe per cada cotxe que passava, i la paraula botiga, llum o gent per cada botiga, llum o persona que veia passar. Cotxe o furgoneta es diu "maquinel.la", la resta, impossible de transcriure. Jo he dit també un munt (UN MUNT!!) de maquinel.las.

Quan hem arribat, una altra petita enrabiada, però aquesta ja era de cansament, i la banyera (que cada cop li agrada més) ho ha solucionat.

Només tocar el llit s'ha quedat fregit. Jo l'he ajudat una mica, posant-me al seu costat i acariciant-lo.

Avui la connexió és bastant dolenta, i no us podem penjar cap video ni foto. Us els devem.

PD: el birr s'ha devaluat tant des de l'estiu, que una parella que va venir a buscar al seu fill al juny, tot i pagar els mateixos 80 birrs, al canvi els va sortir per 15 euros!!!

        

un dia estrany

Avui les mames i els fills han anat al Departament d'Immigració per fer els passaports dels nous catalans, gallecs i navarresos. El problema és que ens han vingut a buscar amb les cuidadores del centre (es veu que al Departament no hi poden entrar mames adoptants des de la reunió d'ahir (creiem). Total que ha estat un dia bastant incomprensible per a tothom. Les mares esperant-se a fora, el guia prenent un cafè, i les cuidadores a dalt amb els nens. Una hora ben bona així... i després han tingut tancades a les mames amb els nens a la furgoneta perquè el guia negociava l'escurçament de les dates per tenir enllestits els passaports. Un trasbals important.

I quan ens hem tornat a trobar a l'hotel, el grup ha decidit dinar fora. Semblava una cosa ràpida i ens hi hem estat dues hores ben llargues (una hora per servir-nos) Més nervis.

Descobrim que el Pau es neguiteja molt quan té pipi, i pensem que és que li fa mal. Demà anirem a veure a un metge...

A més a la tarda la migdiada no ha anat bé... s'ha aixecat molt nerviós, i ha estat molta estona endormiscat. Ens ha costat gairebé tres quarts d'hora que s'espabilés.

I a més avui l'he castigat. Deu segons de cara a la paret, i després abraçada, petó i dutxa. A partir d'aquí tot ha millorat. El Pau ara disfruta a la banyera, es llença aigua per sobre, fa xip xap, i riu molt.

A més avui ja ens ha fet petons espontanis sense demanar-los-hi. Ha estat molt emocionant. I ens entén quan el portem a fer pipi, i juga al nostre llit ja de bon matí, i busca a la mare per abraçar-la i endormiscar-se al pit. I quan em veu després d'una estona de no estar junts, em somriu i corre per abraçar-me també.

Ja veieu que malgrat ser un dia estrany, el Pau cada dia és més nostre i nosaltres més seus.

Bona nit!!

primers descobriments

Aquest matí ens hem quedat a l'hotel. La resta del grup ha marxat d'excursió a veure uns prats, però nosaltres hem preferit quedar-nos a l'hotel perquè teníem pactada una video conferència amb els avis de Barcelona, i perquè pensàvem que ens convenia quedar-nos un matí amb el Pau tranquil.lament i sense soroll.

La primera no ha pogut ser. Ha marxat la llum, i ens hem quedat sense connexió tot el matí.

La segona sí. Hem estat amb el Pau jugant a l'habitació, si ens venia de gust baixàvem al parquing a jugar, i tot això ha permès anar fent descobriments: li agrada que el perseguim, fer tombarelles al llit, xutar i córrer darrera una pilota, jugar amb capses i ampolles buides, però no li agraden els peluixos ni els animals en general (li hem ensenyat un llibre on hi havia fotos d'animals, somicava). També va aprenent a demanar pipi, i aquí han tornat a aparèixer els papes novells amb resultat de pixats per terra, pels pantalons, els calçotets, l'alfombreta del lavabo,... i alguna a dintre la tassa també (O què us penseu?) 

Durant el matí ha plogut, i jo he compartit amb el Jordi (un altre papa novell) l'experiència d'anar a treure calers a un banc etíop. El caixer s'ha bloquejat, l'han desbloquejat... Com? doncs apretant un interruptor que hi ha al costat del caixer!! Ni hi ha hagut manera, i hem entrat a l'oficina. Passaport, adreça de l'hotel , telèfon, ... i una peça rodona per anar a una altra finestreta a recollir els diners. Curiós.

A la tarda les mames i els fills han anat a l'oficina d'immigració per fer-los els passaport, però no ha pogut ser (teníem una reunió, o el guia ha arribat tard?? mai no ho sabrem...)

I al vespre ha arribat el gran descobriment del dia: el Pau ha descobert el plaer de jugar a la banyera. Ja l'havíem banyat abans, però no ho disfrutava. I avui sí. Esquitxades, xap xap a l'aigua, riures, i papes novells xops. 

Total ,que estem cansats. Prometo no riure quan vingui un papa no novell i em digui que ja veuràs com cansen els nens. Ara el Pau ja dorm des de fa una mitja hora. Com veieu, les últimes entrades al blog les faig quan el Pau ja dorm, perquè abans no hi ha manera... 

primer dia a l'hotel

Avui hem passat el primer dia a l'hotel amb el Pau. La primera nit. Pares novells. Gairebé no hem dormit perquè cada dos per tres ens despertàvem si sentíem el Pau. I és clar que l'hem sentit. El Pau respira i somia... doncs a cada gemec, els papes novells a mirar què passava. Tota la nit. Segur que hem dormit, però a trossos. El Pau, 9 hores d'una tirada. I després una i mitja de migdiada (aquesta, tots tres junts)

Quan hem baixat a esmorzar hem comprovat que no érem els únics. Tots els primerencs fèiem una careta de son... però contents. Abans d'esmorzar l'hem banyat per primer cop, i es sorprenent la dificultat que té per jugar. L'hem assegut a la banyera, i així s'ha quedat. Només quan li hem donat un tap a jugat una mica, però de picar amb les mans a l'aigua i riure, res de res. 

Els dies es faran llargs a l'hotel, perquè és un espai tancat on hi ha poca cosa a fer. Juguem amb els nens al pàrquing, però no estan acostumats a jugar entre ells i juguen sols o amb nosaltres. Una altra cosa sorprenent.

Nosaltres hem combinat estones al pàrquing i estones a l'habitació, que és on es mostra més juganer. Riu i juga amb nosaltres, i ja gairebé no apareix aquella mirada de bloqueig i de tensió. Ara és fàcil fer-lo riure. 

Però també li coneixem els punts dèbils. De sobte somica, fa una cara molt trista, i repeteix alguna paraula en la seva llengua. Ara sabem que això vol dir que té pipi, que no li agrada rodar per l'habitació sense pantalons, o que té gana.

Amb la gana ens comencem a posar seriosos, perquè si no estaria menjant tot el dia sense control. Pensem que es deu a que ha passat gana al centre (o abans) i ara hi ha més delit. També pot ser causat per mateix neguit de la situació que està vivint. Cal controlar-lo, i donar-li la seguretat que el menjar no li faltarà... però a l'hora que toqui.

A la MRosa no l'afecta tant, però quan plora, posa aquella cara tan trista (o a mi m'ho sembla), l'abraçaria i em posaria a plorar amb ell. Però no ho faig. Entenc el que li passa, i per tant, l'abraço, el faig somriure,... estrategies de papa primerenc.

Avui no us penjo fotos perquè ara el Pau dorm, i no vull fer soroll engegant la càmera i buscant els cables. Dema ho faré abans. Avui ha estat un dia bastant atrafegat, i ara estic cansat. Hem tingut un sopar mogudet, perquè han trigat gairebé dues hores a portar-nos el sopar (crema de pollastre i truita). Pensem que és perquè avui al vespre els ha marxat la llum 3 vegades, però ho podrien haver dit... Menjador petit, gent cridant, gent emprenyada, nens plorant.... 

Ara la MRosa ha sortit a caminar una estona amb una altra mare. Han fet bé, perquè des que som aquí pràcticament no hem fet cap mena d'exercici, i avui especialment cal desconnectar.  L'espero escrivint això. Quan arribi, a dormir.

família, ja sóc aquí

Matí de passeig pels carrers propers a l'hotel. Per fer temps fins a la tarda. Un parell d'hores caminant entre botigues, gent, fum, però en aquest ambient africà que ja ens és familiar, i que trobem fascinant. Per a qui ja els ha arribat el fred, hem de dir que aquí estem a uns 18º, i que voltem amb samarreta de màniga curta per tot arreu.

Un parell d'hores caminant, amb coca-cola mig calenta pel mig (30 cts.), i a dinar a l'hotel. Aquí han començat els nervis. La MRosa ha explicat que ella ja els té d'abans, i que li ha costat dormir.

Cap a quarts de quatre ja hem marxat cap al centre a buscar el Pau i portar-lo amb nosaltres per sempre.

Ara quan ens veu, ja abans de baixar de la furgoneta, ens fa un somriure immens, d'orella a orella. Quan ha vist a la MRosa, de seguida ha vingut a demanar-li coll. I ja no se l'ha tret del damunt... fins a l'hora del pastís.

Avui al centre han fet una festa de comiat per als nens que marxen, i els han fet un pastís. Ja veieu que al Pau li agrada el dolç (i les galetes, i la sopa de verdures, i l'arròs,...)

Quan hem acabat el berenar, ens hem fet fotos, i hem marxat cap a l'hotel.

L'he portat a la falda tota l'estona, i un bon tros de camí se l'ha passat somicant. Li feia por cada arrencada, i cada sotrac de la furgoneta (a més hem trobat un embús africà, que no té res a veure amb els nostres. Si no hi ha semàfors, ni policia, i molts cotxes i més furgonetes...imagineu)

A l'arribar, i només baixar de la furgoneta ha vist una pilota, nens, i com si no haguès passat res.

A l'habitació tampoc s'ha fet estrany. Uns minuts amb la mirada fixa (ja el coneixem, aquest bloqueig). Després li hem ensenyat uns llibres i mentre els mirava parlava i somreia. Ha estat molt divertit.

I just quan anàvem a sopar, ja li entrava la son.  Per cert, us heu perdut veure'm vestir un nen per primera vegada. Llàstima de video... I això que aquest es deixa... Igualment hem anat a sopar, i ha demostrat la seva fama de menjador davant la resta del grup: un bol de purè claret de verdures, i un platet d'arròs. El purè amb la mare, i l'arròs sol. I encara demanava pa i peix.

Per avui ja n'hi ha hagut prou. Ja el dutxarem demà, que ja hem tingut massa emocions.

   

Turistes a Addis

Avui hem fet els turistes. Ens han vingut a recollir tard, perquè es cel.lebrava una cursa que passava a prop de l'hotel. Cap a les 12 hem sortit.

Ens han portat a un lloc que es diu Entoto, al cim d'una muntanya que està al costat d'Addis Abeba (en realitat és el lloc on es va fundar la ciutat). Hem vist una mica de panoràmica de la ciutat (la gran quantitat d'eucaliptus que hi ha no deixaven veure gaire cosa...) i hem baixat caminant fins a l'esglèsia de Sta. Maria.

L'esglèsia avui estava plena de gent perquè hi havia una peregrinació des d'una altra esglèsia (St Miquel). Està en un recinte on també hi ha un museu dedicat a l'antic emperador Menelik, i el Palau on vivia. Els hem visitat tots dos.

Després hem anat a dinar, i quan hem acabat hem anat de compres: a un carrer comercial típic d'Addis Abeba:

En acabar, un cafè i cap a l'hotel, a descansar una mica, i quedar per sopar.

Algú ha tornat a preguntar què farem demà, i el guia ha tornat a repetir que a la tarda anirem al centre i ja podrem portar el Pau cap a l'hotel. Hi ha preguntes i respostes que es repeteixen sistemàticament durant el dia. Aquesta n'és una, però també hi ha "quan anirem a fer el passaport, quan marxarem, perquè estem en aquest hotel, quan anirem d'excursió amb els nens, ..." i les respostes són sempre les mateixes. Sempre. Coses d'anar en grup...

Nosaltres tenim moltes ganes de tornar a veure el Pau, i endur-nos-el cap a l'hotel amb nosaltres. Demà tindreu més fotos del Pau. 

 

vincles

Avui començo l'entrada donant les gràcies als que seguiu el bloc. Ens fa sentir bé saber que esteu pendents del viatge, i també ens fa sentir acompanyats llegir els vostres comentaris.

Ahir a la nit l'Endale ens va portar a sopar a un restaurant típic Etíop. Injera amb un licor de mel, i balls típics. Al principi vam pensar que entràvem a una mena de tablao etíop, però al final vam acabar tots ballant com ells (més o menys).

I avui al matí, nova visita al centre. Quan ens veu, el Pau ja camina (més que córrer) cap a nosaltres, i ja li anem reconeixent gestos. Quan s'apropa, aixeca els braços i acota el cap entre les nostres cames, i quan seiem, de seguida s'asseu entre les cames.

Avui hem portat galetes i sucs, i també descobrim com ens l'hem de guanyar. S'ha menjat mitja dotzena de galetes i dos sucs i mig (no som exagerats, només li hem donat dues galetes i un suc, i ell ha anat trobant la resta. De la vista está bé)

Com sempre hem jugat amb els globus al pati, i ell xuta i nosaltres el seguim. Està més actiu, ens busca per estar amb nosaltres, però també li agrada caminar sol.

Li hem sentit la veu per primera vegada. Ha repetit una paraula (que evidentment no hem entès), d'una manera que a mi m'ha semblat trista, però de seguida ha perdut la mirada, perquè hem descobert que li agrada el joc del  "tat". Somriu quan ens amaguem i apareixem de sobte.

Hi hem passat gairebé dues hores, però ni ens n'adonem. Avui hem marxat a l'hora de dinar, i l'hi he pogut donar una mica, i només una mica, perquè estava tip de galetes. Després ha anat als braços de la MRosa i ja estava a punt de fer la migdiada allí mateix.

No hem volgut interferir gaire, perquè ara que comença crear vincles ha somicat una mica quan l'hem tornat a deixar amb les cuidadores. És una mica trist deixa-lo allà precisament ara, però sabem que és bo per a tots, i que dilluns hi tornarem (diumenge és festiu) Per cert, sembla que dilluns farem la festa de comiat i ens el podrem endur ja cap a l'hotel amb nosaltres. Ja veurem.

 

Judici i futbol

Avui al matí ens hem guarnit per anar als jutjats a que la jutgessa declari el Pau com a fill nostre. Un tràmit de 10 minuts on ens han preguntat si coneixíem alguna cosa d'Etiòpia, si tením fills biològics, si coenixíem famílies adoptants,... hem contestat a tot, i la jutgessa ha dit una frase en amarinya, de la qual només hem entès la paraula "Degu". L'Endale, el nostre guia i traductor ens ha dit que el Pau ja és fill nostre.  Ha sigut emocionant, però com que sabíem que era un tràmit, doncs "gràcies" i cap a casa. I quan han fet el mateix totes les parelles, hem anat cap a la casa d'acollida a veure el Pau.   

Quan hem entrat amb la furgoneta, alguns nens ja ens esperaven  mirant-nos per una finestra. De seguida hem vist el Pau, i ha fet un somriure d'orella a orella que encara no li havíem vist.  Però tal com hem entrat, se li ha esborrat el somriure i s'ha tornat a quedar quiet mirant al fons de la sala.  Però  aquest cop ha durat menys. Hem jugat amb ell, i de tant en tant apareixia el seu mig somriure, que ja comencem a trobar familiar. A mida que anem jugant amb ell tenim la sensació que li falta estimulació. Sap jugar sol, però li costa interactuar amb nosaltres. La MRosa li ha fet unes patarrufes a la panxa  tot  jugant, i el Pau s'ho passava bé, li agradava, però no acabava de reaccionar, com si no li sortís el somriure... Paciència, tot arribarà. 

S'ha aixecat d'una revolada, i hem sortit al pati   a jugar amb una pilota.

                                                                

Com veieu, apunta maneres... Serà el proper noi de Linyola?

Nota per a l'Hug: ves preparant les lliçons de futbol que li volies donar...

Avui hem estat amb ell gairebé dues hores, i com ahir, també se'ns han fet curtes. Hi ha rumors entre el guia i la directora del centre que ens diuen que potser dilluns o dimarts el Pau ja podrà venir amb nosaltres definitivament. Nosaltres pensem que és massa ràpid i no ens volem fer il.lusions. Ja veurem...

Quan marxàvem, la sensació del matí: li dèiem adéu al Pau, i llavors s'ha girat, m'ha buscat i m'ha fet una abraçada. No sé què més escriure.

Avui sí

Avui hem conegut el Pau. Avui ha pres sentit tot el desig de fa ja cinc anys, des que ens vam casar... Volíem tenir un fill i avui l'hem conegut.

Avui han quedat plenament justificats aquests anys de frustracions, desitjos, pors, il.lusions i espectatives. Avui ha sigut un dia que recordarem per sempre.  Avui hem conegut el Pau. El nostre fill.

I ens l'han fet gruar, perquè resulta que avui al matí feien una inspecció al centre, i no hi hem pogut anar. Ens han portat a fer el turista per la zona del mercato d'Addis Abeba, un gran mercat a l'aire lliure, ple de menjars, roba, aparells electrònics,... i visita inclosa a la botiga d'un amic del guia. Hi ha coses que són iguals a tot arreu. Ens ha agradat molt, però tothom estava més pendent del que ens esperava a la tarda que no pas de la visita. Després de dinar hem anat cap al Centre, on ens esperava el Pau.

En una sala gran hi havia tots els nens, les cuidadores ens han indicat on era el Pau, i finalment l'hem vist. Al principi s'ha mostrat espantat, gairebé no es movia i tenia la mirada fixa cap al fons de la sala. Ni ens mirava. Nosaltres li dèiem "hola, hola", però no reaccionava. Li havíem de donar temps...  Potser hem estat una hora així... llavors han aparegut unes xuxes, i de cop ha començat a somriure, i a poc a poc ha anat agafant confiança. A partir d'aquest moment ja hi hem jugat, li hem fet petons, corríem, i ell somreia i feia aquell gest que fa 4 mesos que vèiem només en una foto. Hi hem estat unes tres hores. Ha sigut una tarda molt intensa, maca, emocionant, i que anirem païnt a poc a poc. Demà hi tornarem, i ara ens queda la curiositat de saber com ens rebrà, com ens reconeixerà,... però alhora tenim la seguretat que quan ens vegi, si li costa estar relaxat amb nosaltres, durarà poc, i segurament  passarà poca estona quan farà un somriure com el de la foto, amb la diferència que ara aquest somriure el tenim amb nosaltres.

Linyola - Barcelona - Addis Abeba

Ja som a l'hotel. Ara és 1/4 de nou del matí,  i fa un Sol que espetega. Escric des de la recepció que és on hi ha wi-fi sense cables.
Vam arribar ahir a la nit, cap a les 22, hora local (a Addis hi ha dues hores més), despres de tot el dia dins d'avions. Sorprenentment, el viatge no s'ha fet gaire llarg, perquè entre Frankfurt i Addis hem pogut veure pel.lícules, i a més cada dos per tres repartien menjar (vam esmorzar, fer l'aperitiu, el dinar i el berenar). També vam fer un sontet, i tot va ajudar a fer el viatge més lleuger... Però tothom tenia ja ganes d'arribar. Un cop allà ens vam trobar amb les altres parelles adoptants (dues gallegues i una navarresa), i l'Endale el nostre pguia per a tot a Etiòpia.
A l'arribar a l'hotel, ens van distribuir per habitacions, ens van donar els horaris dels sopars, dinars, i  esmorzars, i al final ens dóna la notícia del dia: "demà la les 10'30 us passaré a buscar per anar a conèixer els vostres fills". Suposo que es pot entendre l'emoció que vam sentir. No sé ben bé com classificar-la, però vaig notar una alegria i una mica de calfred. I això és el que la MRosa i jo estem sentint: no ho sabem. És curiós, però no ens podem imaginar ni posar nom al sentiment que tindrem d'aquí a dues hores, aproximadament. És massa nova i massa desconeguda. No ens hem fet mai cap espectativa sobre la trobada d'avui més enllà del que ens deien a l'ECAI. Que si petons abraçades, llàgrimes,... però i per dins? Ni idea. Tampoc hi volem pensar massa. Quan hagi passat, hi ho hàgim paït, llavors ho podrem explicar. De moment, espero a la MRosa (avui és el primer dia que la veig dormir normalment des de fa dies) Esmorzarem, i marxarem a conèixer el Pau. UFFF....

l'útim dia

El títol pot sonar una mica bèstia, però tothom diu que a partir de demà res no tornarà a ser igual... doncs sóna una mca a l'ultim dia de les nostres vides. Sense dramatitzar, avui és realment un dia especial. Molt especial. Jo em noto molt més nerviós que d'altres dies, malgrat era molt conscvient dels nervis que tenia. Avui no és un dia per

Últimes sensacions

Acabem d'endreçar després del dinar amb la colla de la MRosa. En tres quarts d'hora ja estàvem fent el mandra al sofà... i jo he vingut a escriure-ho. Ha anat molt bé. Tothom molt content, el dinar bo, hem recollit molt ràpidament, i ens hem quedat amb la sensació, que ja va sent constant, que ens fa dir "la propera vegada que ens veiem ja hi serà el Pau"... Fa estar content.

Avui al migdia he començat amb la til·la. em noto accel.lerat, i no pot ser bo. Aquest matí, amb tota la feina del dinar, la maleta, la llista, els últims detalls... em notava cansadíssim ja des de primera hora (per cert, avui hem dormit una miqueta més; només una miqueta, a les set ja estàvem desperts. Un diumenge!!!), total que he decidit prendre til·la. Des de les opos que no en prenia, i ha anat bé. Demà més.

Per cert, demà toca treballar. Hauria d'haver demanat festa, però vaig pensar que només podia demanar un dia de "deures inexcusables". Tinc clar que si ja fa una setmana que no em sento productiu, demà serà improductiu del tot. Les classes ja les tinc preparades, però quan les acabi, en què em podrè concentrar? Tres hores de permanència al migdia entre unes classes i unes altres. Haurè de fer un esforç...

Cansats, molt cansats

Avui ha sigut un dia esgotador. Com sempre, hem matinat. El nostre cos diu que és igual que sigui dissabte i no soni el despertador.

Total que de bon matí ja començavem a posar coses a sobre el llit per fer la maleta, posar i estendre alguna rentadora,i després hem anat a Lleida a fer les últimes compres. Foto de l'habitació en els últims moments:

Hem comprat mitjons i calçotets per al Pau, joguines per portar als nens del Centre a Addis Abbeba, regals dels amics invisibles per Nadal (hem d'anar avançant feina), i encara el Mercadona per comprar el dinar de demà, que venen les de la colla de la MRosa. Total que hem arribat a casa cap a les cinc de la tarda, i hem començat a fer les maletes. Al final tres maletes, una petita i dues més grosses. Quina feinada!!

Hem acabat esgotats. I encara no hem acabat. Resulta que ens falten pantalons i camises per planxar i guardar. Però demà, o dilluns. Per avui ja n'hi ha prou.

Les sis del matí

És el signe que indica que ja estem oficialment nerviosos. Avui a les cinc del matí ja feia tombs al llit pensant en les converses sobre el Pau (i el procés en general) que he tingut amb tothom aquests últims dies. A quarts de sis he decidit llevar-me perquè he tingut clar que ja no dormiria més. I ahir va passar el mateix. I a la MRosa també (Llevada a les sis del matí sense despertador? Quan s'ha vist això?) També està nerviosa. Em sembla que tots dos haurem de fer dieta de til·la a partir d'avui, o arribarem esgotats a dimecres.

Ara ja sí. Ens ho veiem a sobre. Ahir van arribar els bitllets, i vam tenir un altre moment emocionant: veure que hi ha dos bitllets d'anada i tres de tornada. I al tercer hi posa: passatger Balaguer Caba / Degu. I a més a l'espai on diu que ens donaran dinar a l'avió, al seu hi diu comida para menor. Sembla una tonteria, però veure-ho així escrit té un punt d'emoció molt particular.

Bé, ja ens queda un cap de setmana (de bojos) i marxem!! La veritat ara jo només pensem en això i és difícil concentrar-se en d'altres coses. A més com que ens llevem aviat, encara tenim més temps per posar-nos nerviosos, i llavors no dormim, i estem cansats, i... UF!! És esgotador... Però què bé estar així.

Un cap de setmana a Barcelona

Que la cosa s'apropa... Aquest cap de setmana hem estat a Barcelona (penúltimes compres a l'IKEA, bateig de l'Adrià, Festa Major del Clot, visita al Clínic a verue la tieta Montse,...), i ja tothom ens ha fet recordar que dimecres que ve ja marxem.

Els nervis es comencen a notar. Jo vaig dient que per a mi ja marxaria, que tinc el cap més allà que aquí, i de moment, la MRosa aguanta. Diu que no està nerviosa, que encara ho veu lluny. Carai, sembla que millor així... Bé, la veritat és que ja podem dir que la setmana que ve marxem, i per tant queda molt poc. Ja no queda res gros per fer. Obrir i omplir la maleta. Tenim la llista feta. Falten els bitllets, però l'agència se n'encarrega. No patirem per això...

Encara ens queda un cap de setmana pel mig, i ja gairebé l'hem ocupat tot. Unes últimes compres (a Lleida, ara), acabar d'arreglar l'habitació del Pau (encara ens queden uns detalls per omplir les parets), i diumenge, dinar a casa amb la colla de la MRosa. Total, un últim cap de setmana ben arregladet.

Aquesta tarda a la feina encara em deia l'Alba: "Aprofiteu aquest cap de setmana, que res ja no serà el mateix". Coi, amb això d'aprofitar... Si ja ho hem aprofitat, ja. Si som dels que més sortim. Que si un cine, un soparet, que si no ens ve d'una hora... Som molt conscients que se'ns acaba, però en tenim moltes ganes. Molt il.lusionats!!!

Realment, i ens ho dèiem fa poc, queden pocs dies per fer un gran viatge (el més llunyà que hem fet junts), a un país molt diferent dels que hem visitat fins ara, i sobretot... quan tornem, ho farem com a pares!! És gros, això. Tan gros que costa fer-ne consciència. La veritat és que ho tenim força paït, però a hores d'ara, és com una gran aventura.

Avui he anat a recollir l'àlbum del Hoffman que li portem al Pau per a què vagi coneixent la seva nova família. El tinc aquí al costat per obrir, doncs espero que arribi la MRosa. Emociona pensar en com li ensenyarem, quina cara farà, què sentirem tots plegats,... i així amb un munt de coses que ara em venen al cap: quina cara posarem el 18 (quan el coneixem), com jugarem al Centre, quan serem tots junts a l'hotel, el dia a dia, tan allà com aquí. Bé, no cal pensar per endavant, ni fer-se gaires plans. Tot anirà sortint.

Qüestions tècniques

Com que el blog és públic, hi podreu afegir els comentaris que volgueu.
Veureu que a la pàgina principal, a sota de cada escrit hi podeu afegir comentaris. Com? Així:
- Cliqueu a sobre la paraula "comentaris".
- Escriviu el comentari
- A sota hi trobeu una pestanya que diu "comenta com a:", i desplegueu el menú
- Us apareix una finestra on hi diu nom/URL. A dins "nom" hi poseu el vostre nom i apreteu "continua".
- Cliqueu a "comentari de l'entrada".
- Escriviu la paraula que us apareix. Torneu a clicar "comentari del 'entrada".
- Un cop fet això, podeu tornar a la pàgina principal, i veure el que heu escrit.

Potser us sembla una mica complicat, però és qüestió de seguir aquestes instruccions, i quan ho feu un parell de vegades veureu que és fàcil.

Ja gairebé tenim la llista acabada

Ahir encara va aparèixer la MRosa amb una gorra per al Pau. És molt xula, vermella, de llana, amb una borla... Ja fa dies que li vam comprar la primera robeta, la que portarà al viatge de tornada. No n'hi volem comprar gaire, perquè no sabem exactament quina talla fa, ni quin pes, ni res. Només tenim una aproximació (2 anys i 5 mesos, 77cm, i 9kg, dades del juliol). Ara com ara dubtem que poguem saber més detalls abans de marxar, així que portarem el mínim possible, el més necessari per estar-nos a l'hotel o fer alguna passejadeta (no gaires, que ens diuen que no és gaire recomanable...), i quan tornem aquí ja en comprarem (potser fem algun encàrrec a alguna àvia, que segur que estarà encantada de comprar-nos alguna robeta per tenir a punt quan arribem).

La llista de coses per endur-nos ha crescut una mica més des de l'última entrada, i em sembla que no ens deixarem res. De fet crec que portarem menys pes del màxim que ens recomanen. Roba per assistir al judici, per estar còmodes a l'hotel, farmaciola, llibres, càmera de fotos, el netbook, joguines per al Pau i per als nens del Centre, i poca cosa més. Sembla molt, però penseu que hi hem de ser 14 dies, i com que no farem el turista, el cas és que hem de portar coses que ens permetin fer una mena de "vida casolana" a l'hotel.

Avui he tornat a fer un munt de feina a l'escola per deixar la feina feta. Pràcticament ho tinc tot enllestit, i començo a tenir el cap més allà que aquí... A més ara tothom en parla, "que quan marxeu, que si ja ho teniu tot, que quin canvi..." Tinc la sensació que la setmana que ve serà una bogeria. Ja us aniré explicant...

una mica més a prop...

Avui ens han donat dues notícies noves. Típic. Una bona, i una no tan bona.

La bona és que ens han passat una llista amb noms de nens i nenes als quals els hem de fer fotos un cop siguem allà. Seran per als futurs pares. Ens fa il.lusió fer aquest favor, perque prèviament ens el van fer a nosaltres, i així vam poder tenir alguna foto més del Pau. 25 fotos, però les farem!!

La notícia no tan bona és que ens han endarrerit el dia de tornada... enlloc de tornar el 30, tornem l'1 de desembre. Vaja... Si ja deien que l'estada allà es fa una mica llarga, doncs nosaltres un dia més... Què hi farem. Prendrem paciència. l'autèntic problema són els bitllets de la RENFE. Ja vam haver de canviar els d'anada, i haurem de canviar també els de tornada. Hi predrem calers, però ja no ve d'aquí. Fa ràbia, i prou.