El Pau es fa gran...

 ... i ens ho repeteix constantment. "Sóc gran i menjo sol, sóc gran i no us agafo de la mà, sóc gran i faig pipi sol",... i poc a poc comença a treure's la roba ell sol, també. En el moment que li vaig veure fer, jo també ho vaig començar a pensar seriosament. I és clar que ja li veiem fer coses cada vegada més autònomament, però sempre sorprèn amb alguna novetat.

Fotos de les vacances a Menorca. Molt llunyà ara mateix, però el record quan miro les fotos o els videos encara és molt present. Molt bé Menorca, molt recomanable per anar-hi amb canalla. Platges petites i gens massificades, i tots és molt a prop (en cotxe, això sí). El Pau s'ho va passar genial a les platges, perquè l'aigua era molt calmada i neta.


La segona foto és del sopar de comiat que vam fer. Una altra prova que el Pau es fa gran. Vam sopar molt bé, i el Pau es va portar com tot un senyor. Al final postre consistent en megacopa de gelat amb xocolata i caramel. Papa i fill contents amb l'esperiència. La foto ho demostra. Sense paraules.

Primer dia de l'escola dels grans. Compareu-la amb la del primer dia de la Llar d'infants, i mireu si ha crescut... També va ser un dia normal... Va entrar una mica seriós, però cap problema. Potser els dies següents sospitàvem que no hi estava gaire a gust, però no va ser cert. La mateixa mestra ens va dir a l'entrevista de presentació que no es fa gens estrany, que és molt autònom, tot molt bé. Pel que diu tothom, el Pau és molt més autònom fora que a casa... Vaja!! Però també diu tothom que això és normal, que a casa passen més, que s'acomoden,... El que diem, un nen normal.

PARÈNTESI AL BLOG. DESPRÉS DE GAIREBÉ UN ANY ESCRIVINT-HI, FAIG UN ESMENT QUE NO DIU RES DEL PAU.
Foto dedicada a la gent del Clot. Aquestes floretes em van tocar a la fira boja del maig. A l'agost estaven així d'estupendes.El doble de quan em van tocar. Això s'havia de dir!!

El bateig. No vam voler fer cap festassa a l'ús, i per tant les fotos tampoc són les que us espereu...

... I per acabar, una barreja de coses divertides que hem vist. El Pau corrent amb la seva bici,

pizzes, ous ferrats i anar fent...

És clar, si ja tenia el bloc mig penjat, durant l'estiu ja us podeu imaginar... i la veritat és que hi ha tema per penjar, perquè el Pau cada cop parla més, cada cop és més autònom, i cada cop més de tot.
Recupero les entrades al bloc perquè hi ha videos que no volem perdre, i que segur li voldrem ensenyar quan sigui gran. Per riure. I perquè en tinguem un record molt emocionant. Aquí teniu el proper Ferran Adrià:

 

Ja veieu que s'espabila. Realment és sorprenent la capacitat d'adaptació i d'aprenentatge que demostra. Si això ho llegeix algun pedagog, algun psicòleg, algun mestre, dirà "és clar, a aquestes edats son espongetes..."; evidentment tothom ho ha sentit a dir alguna vegada, però ara que ho hem viscut realment és espectacular.
Un altre video de menjars. Li deia a la MRosa que sembla que només gravem videos del Pau menjant... però vull pensar que només és casualitat. Video destinat a la llagrimeta de les àvies (o no).

Queden lluny els temps dels "macarrons no". Menja com qualsevol altre. Bé això tampoc, perquè el Pau menja de tot, i fins i tot les mestres de la guarderia se'n sorprenien. Això sí., queda una assignatura pendent: la clara d'ou en qualsevol forma. N hi ha manera. Temps. Cal temps.

A Linyola, el Pau segueix acostumant-se a tot. A l'estiu, dinars o sopars a casa els avis, amb els cosins, descobrint la tele, i demanant per sopar el que a ell li agrada.






Un altre gran descobriment han estat els gelats. Sense paraules. Si menja gelat hem de portar un carregament extra de mocadors, tovallons, o papers diversos.

Ja veieu que el bloc es deu assemblar a qualsevol altre bloc de nens que pogueu seguir, però els que ho vivim en primera persona estem realment encantats amb el Pau i la seva evolució. No deixem de meravellar-nos. Amor de papes, en deuen dir...

Bé fins aquí. Torno a prometre més constància amb el bloc, perquè no he pogut penjar videos del Pau en bici, en camió (sí, sí,... el tiexavi va marcar profundament)

i 5 mesos més tard...

Ja ni recordava el bloc... ningú en parlava... Fins que han fet aquest reportatge a TV3 sobre adopcions internacionals (l'endemà). Ens vam perdre la primera mitja hora, però després... un munt de records ens van tornar al cap. Sembla molt llunyà, però ha fet només mig any que coneixem el Pau. MIG ANY!!
Ara veig que vaig escriure una entrada cap al mes de març,... sense fotos, i ara torno a recuperar el bloc. Igual ningú se n'entera, però tampoc és cap propòsit recordar-ho. Simplement és una excusa per penjar fotos nostres i del Pau, i veure com va creixent i com es va adaptant...

Aquesta és una foto que vam fer a l'estany d'Ivars. Ens va agrdar, i la tenim a la nostra habitació.

L'1 de març va començar a anar a la guarderia, vam fer les seves primeres fotos com a estudiant. Cap problema. Va entrar rient, i encara ara riu quan entra... i quan en surt (esperem que no sigui cap mal símptoma).

Seguim fent excursions i ens ho passem molt bé. Com qualsevol de vosaltres que tingueu fills. Aquesta és a la font Vella, molt a prop de Linyola.

Deures de la guarderia... Havia de portar fotos de casa per fer un àlbum, i entre d'altres vam triar aquesta:

Una opció més difícil va ser la que havia de demostrar que ja se sap posar alguna peça de roba ell sol ("jo tu sol", com diu ell). Aquell dia no hi havia manera, però us asseguro que se'n posa (cada matí el porto jo, i si no ho fes, no sortiríem de casa...)

Aquesta foto és maca. Excursió al Delta de l'Ebre el cap de setmana del nostre aniversari de bodes. Fa tot just una setmana. Típica happy family, però no hi ha manera de fer riure al Pau (és més de riure espontani, ell)

Per als que us agrada el video... Recordeu el tema dels macarrons dels primers dies? Superats!! Menja macarrons igual que qualsevol altra cosa (era qüestió de tastar els de l'àvia Maria...) Hem de reconèixer que aquest plat no se'l va acabar; n'hi havia molts (més que menú infantil era juvenil), però podem donar fe que n'han caigut d'altres. Recordem els de la casa de Colònies la Manreana: plat adult de macarrons, i el Pau se'l va fotre sencer. Cap altre nen de  l'excursió ho va fer... Olè!! No en tenim proves gràfiques. Llàstima.

Bé, per re-començar el bloc no està malament.. Recull de fotos simpàtiques, i el propòsit de no tornar a perdre el costum d'escriure.

Ja han passat 3 mesos...

I Déu n'hi do, com està el Pau, i com estem nosaltres. Tots contents, i el Pau adaptant-se d'allò més bé. Amb daltabaixos, és clar, però fent-nos gaudir d'aquesta experiència.

Fa gairebé dos mesos que no escric a bloc, però us asseguro que provaré de posar-m'hi més sovint. El que passa que he entrat en una rutina que fa que no hi pensi. La rutina de la feina, de ser papa, de la normalitat. I ara que hi penso, la mateixa normalitat fa que oblidi que un dia vaig començar un bloc on volia escriure sobre l'experiència de ser papa, fer el seguiment del procés d'adopció a Etiòpia, i ja no penso a escriure. 

M'hi torno a posar ara mateix. Encara que només sigui per ensenyar-vos fotos fotos noves.

Veig que l'úiltima entrada és del 8 de gener, però no tenim cap foto de Reis, vaja   

Acabem festes, i fotos emotives

S'acaben les primeres festes de Nadal del Pau. No han estat malament, com ja vau llegir a l'anterior entrada. El Pau no s'ha fet estrany amb tantes festes, tanta gent,... i tant menjar. S'ho ha agafat bé, i amb ganes. Mireu:

Canalons. L'àvia contenta.
Ja vau veure fotos de la festa a Linyola, i ara me n'han passat algunes de les festes a Barcelona. El Pau va fer-se el guais amb tothom, i s'aprofita que de moment és el rei de la casa. En 15 dies començarà a tenir competència.

 Com a educadet que el tenim, s'escoltava els consells de la tieta Montse,

... i va flipar amb el regal estrella: la moto!!!

He de dir amb orgull de pare, que passats 15 dies, ja pot estar fent una passejada d'una hora sense baixar de la moto. 

 Encara no tinc les fotos dels Reis, prometo penjar-les a la propera entrada. Com veieu, el Pau s'està adaptant d'allò més bé i sense gaires probemes. Aquest matí ho parlava amb el meu sogre. Amb el Pau potser hi ha problemes de comunicació (de llenguatge, millor dit), i a vegades no ens entenem, però pel que fa a la conducta, no crec que suposi més problemes que qualsevol nen de la seva edat. N'estem molt contents, i donem per suposat que tothom col.labora a fer-li fàcil. Gràcies!!!

El tema de les fotos emotives és que durant aquestes festes vam rebre un CD amb fotos que encara no havíem vist. Ens el va enviar una parella de Vigo que va viatjar amb nosaltres. Em fa gràcia penjar-les, i ensenyar-vos moments emotius que ni nosaltres havíem vist encara en foto.

Foto d'una excursió que vam fer tots plegats. Això era el turó Entoto, i la vam fer poc abans de marxar amb el Pau cap a l'hotel.

Les següents són més emotives. La gran foto de família el dia que vam anar a buscar definitivament el Pau. Hi som tots: pares i fills.

I aquesta sí que va és emocionant. Agraeixo al Juan, que va tenir l'encert de pensar en fer-la.

En aquest moment sortíem de la casa d'acollida on vivia el Pau, agafàvem la furgoneta i marxàvem cap a l'hotel. Ni nosaltres ni el Pau hi tornaríem. El Pau ja era nostre. Per sempre.

I l'última són del a festa de comiat que ens van fer al 'hotel. Cerimònia de cafè, amb crispetes i pa. 

 Oi que estem guapos??????????????