dimarts, 30 de novembre del 2010

Ascensor i truita de patates



Avui ha estat un dia genial. Ens hem quedat a l'hotel tot el dia, i ens adonem que al Pau això li va molt bé. Tot i que encara ha tingut algun moment de bloqueig, ja aprenem maneres d'ajudar-lo, i per tant duren menys i són menys intensos. 
Quan ens quedem a l'hotel, gairebé estem sols tot el dia, i per tant podem pujar o baixar de l'habitació com ens convingui, sense pensar que trobarem un munt de gent amb joguines, menjar,... i soroll.
I quan el Pau està divertit, ho és molt. Ara juguem a l'habitació a amagar-se i a trobar-lo. És un joc molt senzill: ell es tapa la cara amb les mans, i nosaltres anem passejant per l'habitació cridant: "Pau? On és el Pau?" Llavors ell es destapa la cara i tots riem. Ell es torna a tapar la cara, i tornem a començar: "Pau?..." El joc admet variants: amagar-se al costat de la pica del lavabo, darrera la cortina de la banyera, les cortines del balcó, o la cara sobre el llit. La nostra part no admet variants. Sempre les dues preguntes. A vegades el Pau ajuda i també crida Pau. És de les primeres paraules que li hem sentit dir en català, a més de papi (que no sé d'on ho ha tret, però bé val una llagrimeta)
Com que gairebé estàvem sols a l'hotel, hem anat amb una altra mama a fer el xafarder a les suites de la planta 5a: Hem pujat amb ascensor, i el Pau s'ha fet un fart de riure. Nosaltres tenim l'habitació a la primera planta, i no l'havíem fet servir, però avui sí, i s'ho ha passat molt bé; aquella sensació a l'estómac l'ha fet riure molt. A més a l'ascensor hi ha botons, i ha tocat tots els que ha pogut. Sí, sí, el de l'alarma també.
El segon gran descobriment del dia ha estat la truita de patates. Ahir el grup de papes i mames vam decidir fer un sopar tipycal, amb formatges, embotits, i truita de patates. En va sobrar i avui ho hem dinat. Ahir gairebé ni la va tastar (us recordo que no tenia el dia), però avui, se n'hauria menjat una muntanya (Avís per a àvies navegants)
Altres descobriments d'avui són: xutar ben alt la pilota,  començar a rentar-se les dents, i llepar la tapa del iogurt.
Dies com aquest relaxen molt.
Demà marxem. Cap al vespre sortirem cap a l'aeroport i no sé si podré escriure el blog. Si no hi ha res escrit, vol dir que la propera entrada ja la faré a casa.

 

4 comentaris:

  1. així dona gust, veureus amb aquesta"alegria en el cuerpo".Ens retindrem i tindrem paciencia a esperar a que el Pau estigui ben adaptat,als papes nous al pis de les escoles, als baldadors
    de l'11 de setembre, al sorral del Planell.. a l'era.... i finalment al pati de cal Xena...i aixó vol dir a cal Caba..Fins aviat.petons!!!

    ResponElimina
  2. Demà em toca cuinar pel Pau i tambè per vosaltres... ¡¡quina il-lusió !! espero que l'hi agradi...el dinar i una robeta que li em comprat. Ara toca anar d'estrena no?

    ResponElimina
  3. Que guai!!! Si és que és un supernen!! Ja que no hem d'oblidar que te uns superpares!!! Un dia dolent serveix per valorar molt més els bons!!! I fa "pinta" de que en vindran molts de bons, molts, molts, mooooooolts!!!

    ResponElimina