Els macarrons

Segon dia, i més novetats. Hem descobert el baf que surt de la boca quan estem a 0 graus, i alhora hem descobert que no es pot agafar. Una altra cosa que no s'entén...

I tampoc no s'entén aquest ordre estrany de vestir-se per estar per casa, vestir-se per anar al carrer,... això ha costat una enrabiada d'aquestes que és difícil de consolar, però que cada dia costen menys de calmar, per sort. 

A l'hora de dinar un altre gran i sorprenent descobriment: en Pau deu ser l'únic nen conegut a qui NO LI AGRADEN ELS MACARRONS. I això que els va fer l'àvia Clara, amb tomàquet i trossets de pollastre. Cap. Ni un. La MRosa i jo tenim una teoria: el menjar que li recorda la casa d'acollida no el vol. Amb l'arròs li passa el mateix, i pensem que són pràcticament l'únic que menjava. No sé, és una teoria, pèrquè la resta ho tasta tot. Xampinyos, petxuga de pollastre, raïm, taronja, patata, mongeta ,... però macarrons i arròs, gens. Ja veurem com evoluciona el tema.

La resta, segueix com ahir. El Pau està hiperrevolucionat. No para, i això ens esgota. Ara són quarts de nou, i tots dos estem ja per estirar-nos al llit i anar a dormir. Reventats. I segur que no és només cansament físic, sinó que com que tot per a ell és nou, ho toca tot, i sovint el perdem de vista, i la frase "això no , Pau" és la que més repetim, l'esgotament també és emocional. Com que no entén perquè i nosaltres no li sabem explicar, sovint s'enrabia molt i quan comença a fer aquell plor desesperat,... és molt díficil. Hi ha un problema de comunicació evident. El Català i el Sidamo tenen poques paraules comunes.

M'adono que a part del problema de llenguatge, estic explicant anècdotes que qualsevol pare d'un nen de 2-3 anys podria explicar, i això em porta a pensar que l'aventura etíop ja s'ha acabat, i ara comença una nova rutina. La d'uns pares qualsevols que eduquen el seu fill. Per tant, aviso que demà diumenge faré l'última entrada d'aquest bloc. Bé l'última no es pot dir mai, potser escriuré més, però no tan seguit com ara. Bàsicament perquè cada vegada tinc menys temps per escriure, i perquè no sé si en tindré quan m'incorpori a treballar, dijous que ve.