El Pau es fa gran...

 ... i ens ho repeteix constantment. "Sóc gran i menjo sol, sóc gran i no us agafo de la mà, sóc gran i faig pipi sol",... i poc a poc comença a treure's la roba ell sol, també. En el moment que li vaig veure fer, jo també ho vaig començar a pensar seriosament. I és clar que ja li veiem fer coses cada vegada més autònomament, però sempre sorprèn amb alguna novetat.

Fotos de les vacances a Menorca. Molt llunyà ara mateix, però el record quan miro les fotos o els videos encara és molt present. Molt bé Menorca, molt recomanable per anar-hi amb canalla. Platges petites i gens massificades, i tots és molt a prop (en cotxe, això sí). El Pau s'ho va passar genial a les platges, perquè l'aigua era molt calmada i neta.


La segona foto és del sopar de comiat que vam fer. Una altra prova que el Pau es fa gran. Vam sopar molt bé, i el Pau es va portar com tot un senyor. Al final postre consistent en megacopa de gelat amb xocolata i caramel. Papa i fill contents amb l'esperiència. La foto ho demostra. Sense paraules.

Primer dia de l'escola dels grans. Compareu-la amb la del primer dia de la Llar d'infants, i mireu si ha crescut... També va ser un dia normal... Va entrar una mica seriós, però cap problema. Potser els dies següents sospitàvem que no hi estava gaire a gust, però no va ser cert. La mateixa mestra ens va dir a l'entrevista de presentació que no es fa gens estrany, que és molt autònom, tot molt bé. Pel que diu tothom, el Pau és molt més autònom fora que a casa... Vaja!! Però també diu tothom que això és normal, que a casa passen més, que s'acomoden,... El que diem, un nen normal.

PARÈNTESI AL BLOG. DESPRÉS DE GAIREBÉ UN ANY ESCRIVINT-HI, FAIG UN ESMENT QUE NO DIU RES DEL PAU.
Foto dedicada a la gent del Clot. Aquestes floretes em van tocar a la fira boja del maig. A l'agost estaven així d'estupendes.El doble de quan em van tocar. Això s'havia de dir!!

El bateig. No vam voler fer cap festassa a l'ús, i per tant les fotos tampoc són les que us espereu...

... I per acabar, una barreja de coses divertides que hem vist. El Pau corrent amb la seva bici,

pizzes, ous ferrats i anar fent...

És clar, si ja tenia el bloc mig penjat, durant l'estiu ja us podeu imaginar... i la veritat és que hi ha tema per penjar, perquè el Pau cada cop parla més, cada cop és més autònom, i cada cop més de tot.
Recupero les entrades al bloc perquè hi ha videos que no volem perdre, i que segur li voldrem ensenyar quan sigui gran. Per riure. I perquè en tinguem un record molt emocionant. Aquí teniu el proper Ferran Adrià:

 

Ja veieu que s'espabila. Realment és sorprenent la capacitat d'adaptació i d'aprenentatge que demostra. Si això ho llegeix algun pedagog, algun psicòleg, algun mestre, dirà "és clar, a aquestes edats son espongetes..."; evidentment tothom ho ha sentit a dir alguna vegada, però ara que ho hem viscut realment és espectacular.
Un altre video de menjars. Li deia a la MRosa que sembla que només gravem videos del Pau menjant... però vull pensar que només és casualitat. Video destinat a la llagrimeta de les àvies (o no).

Queden lluny els temps dels "macarrons no". Menja com qualsevol altre. Bé això tampoc, perquè el Pau menja de tot, i fins i tot les mestres de la guarderia se'n sorprenien. Això sí., queda una assignatura pendent: la clara d'ou en qualsevol forma. N hi ha manera. Temps. Cal temps.

A Linyola, el Pau segueix acostumant-se a tot. A l'estiu, dinars o sopars a casa els avis, amb els cosins, descobrint la tele, i demanant per sopar el que a ell li agrada.






Un altre gran descobriment han estat els gelats. Sense paraules. Si menja gelat hem de portar un carregament extra de mocadors, tovallons, o papers diversos.

Ja veieu que el bloc es deu assemblar a qualsevol altre bloc de nens que pogueu seguir, però els que ho vivim en primera persona estem realment encantats amb el Pau i la seva evolució. No deixem de meravellar-nos. Amor de papes, en deuen dir...

Bé fins aquí. Torno a prometre més constància amb el bloc, perquè no he pogut penjar videos del Pau en bici, en camió (sí, sí,... el tiexavi va marcar profundament)

i 5 mesos més tard...

Ja ni recordava el bloc... ningú en parlava... Fins que han fet aquest reportatge a TV3 sobre adopcions internacionals (l'endemà). Ens vam perdre la primera mitja hora, però després... un munt de records ens van tornar al cap. Sembla molt llunyà, però ha fet només mig any que coneixem el Pau. MIG ANY!!
Ara veig que vaig escriure una entrada cap al mes de març,... sense fotos, i ara torno a recuperar el bloc. Igual ningú se n'entera, però tampoc és cap propòsit recordar-ho. Simplement és una excusa per penjar fotos nostres i del Pau, i veure com va creixent i com es va adaptant...

Aquesta és una foto que vam fer a l'estany d'Ivars. Ens va agrdar, i la tenim a la nostra habitació.

L'1 de març va començar a anar a la guarderia, vam fer les seves primeres fotos com a estudiant. Cap problema. Va entrar rient, i encara ara riu quan entra... i quan en surt (esperem que no sigui cap mal símptoma).

Seguim fent excursions i ens ho passem molt bé. Com qualsevol de vosaltres que tingueu fills. Aquesta és a la font Vella, molt a prop de Linyola.

Deures de la guarderia... Havia de portar fotos de casa per fer un àlbum, i entre d'altres vam triar aquesta:

Una opció més difícil va ser la que havia de demostrar que ja se sap posar alguna peça de roba ell sol ("jo tu sol", com diu ell). Aquell dia no hi havia manera, però us asseguro que se'n posa (cada matí el porto jo, i si no ho fes, no sortiríem de casa...)

Aquesta foto és maca. Excursió al Delta de l'Ebre el cap de setmana del nostre aniversari de bodes. Fa tot just una setmana. Típica happy family, però no hi ha manera de fer riure al Pau (és més de riure espontani, ell)

Per als que us agrada el video... Recordeu el tema dels macarrons dels primers dies? Superats!! Menja macarrons igual que qualsevol altra cosa (era qüestió de tastar els de l'àvia Maria...) Hem de reconèixer que aquest plat no se'l va acabar; n'hi havia molts (més que menú infantil era juvenil), però podem donar fe que n'han caigut d'altres. Recordem els de la casa de Colònies la Manreana: plat adult de macarrons, i el Pau se'l va fotre sencer. Cap altre nen de  l'excursió ho va fer... Olè!! No en tenim proves gràfiques. Llàstima.

Bé, per re-començar el bloc no està malament.. Recull de fotos simpàtiques, i el propòsit de no tornar a perdre el costum d'escriure.

Ja han passat 3 mesos...

I Déu n'hi do, com està el Pau, i com estem nosaltres. Tots contents, i el Pau adaptant-se d'allò més bé. Amb daltabaixos, és clar, però fent-nos gaudir d'aquesta experiència.

Fa gairebé dos mesos que no escric a bloc, però us asseguro que provaré de posar-m'hi més sovint. El que passa que he entrat en una rutina que fa que no hi pensi. La rutina de la feina, de ser papa, de la normalitat. I ara que hi penso, la mateixa normalitat fa que oblidi que un dia vaig començar un bloc on volia escriure sobre l'experiència de ser papa, fer el seguiment del procés d'adopció a Etiòpia, i ja no penso a escriure. 

M'hi torno a posar ara mateix. Encara que només sigui per ensenyar-vos fotos fotos noves.

Veig que l'úiltima entrada és del 8 de gener, però no tenim cap foto de Reis, vaja   

Acabem festes, i fotos emotives

S'acaben les primeres festes de Nadal del Pau. No han estat malament, com ja vau llegir a l'anterior entrada. El Pau no s'ha fet estrany amb tantes festes, tanta gent,... i tant menjar. S'ho ha agafat bé, i amb ganes. Mireu:

Canalons. L'àvia contenta.
Ja vau veure fotos de la festa a Linyola, i ara me n'han passat algunes de les festes a Barcelona. El Pau va fer-se el guais amb tothom, i s'aprofita que de moment és el rei de la casa. En 15 dies començarà a tenir competència.

 Com a educadet que el tenim, s'escoltava els consells de la tieta Montse,

... i va flipar amb el regal estrella: la moto!!!

He de dir amb orgull de pare, que passats 15 dies, ja pot estar fent una passejada d'una hora sense baixar de la moto. 

 Encara no tinc les fotos dels Reis, prometo penjar-les a la propera entrada. Com veieu, el Pau s'està adaptant d'allò més bé i sense gaires probemes. Aquest matí ho parlava amb el meu sogre. Amb el Pau potser hi ha problemes de comunicació (de llenguatge, millor dit), i a vegades no ens entenem, però pel que fa a la conducta, no crec que suposi més problemes que qualsevol nen de la seva edat. N'estem molt contents, i donem per suposat que tothom col.labora a fer-li fàcil. Gràcies!!!

El tema de les fotos emotives és que durant aquestes festes vam rebre un CD amb fotos que encara no havíem vist. Ens el va enviar una parella de Vigo que va viatjar amb nosaltres. Em fa gràcia penjar-les, i ensenyar-vos moments emotius que ni nosaltres havíem vist encara en foto.

Foto d'una excursió que vam fer tots plegats. Això era el turó Entoto, i la vam fer poc abans de marxar amb el Pau cap a l'hotel.

Les següents són més emotives. La gran foto de família el dia que vam anar a buscar definitivament el Pau. Hi som tots: pares i fills.

I aquesta sí que va és emocionant. Agraeixo al Juan, que va tenir l'encert de pensar en fer-la.

En aquest moment sortíem de la casa d'acollida on vivia el Pau, agafàvem la furgoneta i marxàvem cap a l'hotel. Ni nosaltres ni el Pau hi tornaríem. El Pau ja era nostre. Per sempre.

I l'última són del a festa de comiat que ens van fer al 'hotel. Cerimònia de cafè, amb crispetes i pa. 

 Oi que estem guapos??????????????

El tió i coses...

El primer "caga tió" amb el Pau, a Barcelona, podria haver "colat", perquè va picar el tió i tothom cantava. A Cal Caba... el pobre Pau no entenia res. Tots els cosins picaven i cantaven, però ell ni feia ni deia.... Sort que sempre hi ha algú disposat a fer la feina bruta en aquesta vida.

La MRosa fa cagar el tió, mentre el Pau juga amb el mòbil del papa... i recollir les joguines ja és una altra cosa.

Suposem que l'any que ve serà diferent. La resta del dia bé, va menjar el que l'àvia Maria havia preparat (canalons!!), va jugar amb els cosins (bé, diguem que van estar junts tot el dia, perquè el Pau encara no interactua gaire...) i finalment va fer una bona migdiada. Un dia esgotador.

La resta de la setmana hem anat tirant i només tirant. Va descobrir els jocs del Parc de Nadal de Linyola, i també va acabar esgotat. Ni mitja hora per anar a dormir els dos dies següents. Potser caldria plantejar-se el Parc cada dia de l'any... NO!!! perquè nosaltres ho vam pagar. Un altre cop al metge, amb molta tos i una mica de febre. Au, antibiòtics i a fer bondat. No sortirem en un parell de dies. I a veure si per fi, alguna vegada, podem pujar al cotxe tots tres per anar a algun loc que ni sigui al metge... El cas és que decidim passar el que queda de setmana a casa, en plan recuperar rutines. Esmorzar a l'hora, jugar, dinar, migdiada,....  

Exemples de rutines casolanes. Jugar amb el que va cagar el tió,

manicures i coses boniques amb la mare,

Ajudar (o no) a la mare a plantar floretes al jardí,

i a poc a poc anar recuperant la normalitat, i la capacitat pulmonar. D'això últim ja en tenim una miqueta, suficient per practicar una cançó que segur que va aprendre al lloc on va nèixer. Nosaltres li diem "a nivea suom no ué", i es balla així:

Té gràcia i estil... Dedicada a tots a qui els diem que el Pau canta i balla molt i no ens creuen.

Quan els tinguem preparats penjarem els èxits "alanequin...loma!!", i noves versions del "a nivea..."

Canvio de tema. Medicaments i pares novells. Conversa típica:

- A quina hora li hem donat l'antibiòtic?

- Quan l'hem manxat (manxar vol dir fer-li les inhalacions del genèric del "ventolín"). Eren les 4h.

- I per tant l'Apiretal li toca a les 6h. Li donem?

- No ho sé. Depén de si té febre. On és el termòmetre?

- Al costat de l'estilsona. Per cert... li hem donat?

- Sí, ahir al matí. Ara és cada 24 hores.

- Sí, i només 0'75ml.

- Sobretot.

- No ho confonguem amb l'Apiretal que són 1'6 ml.

- 1'6 no era l'Amoxicilina?

- No, això són 2'5ml.

- Clar.

Ja veieu, converses tècniques de pares novells amb fill malalt. Sort que tenim paper i llapis... Demà tornem a la pediatra. Sembla que ens els últims dies només tinguem metges a les nostres vides.

Entre metges i vacances, el Pau ha perdut algunes de les rutines que havia iniciat amb la MRosa els primers dies. No esmorza a la mateixa hora, no veu entrar els nens al cole, el papa (jo) sempre és a casa, no sortim al carrer,... Una llàstima. Mala època l'hivern. A veure si quan comenci el cole un altre cop podem iniciar les rutines de nou, perquè és molt evident que donen seguretat, i al Pau n'hi cal molta, ara com ara.  

Nit de Nadal

Mireu a quins dies i a quines hores aprofito per escriure... La MRosa ha anat a Missa del gall, i el Pau dorm. Per tant, TINC TEMPS PER A MI!!!! Què fort haver de dir això, però és així. És el que més repeteixo. On són aquelles hores en que llegia, mirava la tele, feia les feines de casa...??? Ara que dorm, aprofito.

Ostres, Déu n'hi do el que li costa dormir. És el que més patim.

Avui fa gairebé tres setmanes que vam arribar d'Etiòpia, i dissabte passat va fer un mes que el coneixem...

I en un mes, també déu n'hi do la de coses que ens han passat.

El que més por ens feia, que era l'adaptació a la nova casa, la nova família, el nou ambient... tot això va millor del que ens esperàvem. No es fa estrany ni amb nosaltres, ni amb el pis, ni amb la família que ens ve a veure. Fins i tot ja vam fer alguna sortida junts, al voltant de Linyola. Primera foto de la primera sortida amb el Pau. A la Font Vella de Linyola:

Menja bé, i va tastant de tot una mica. Els macarrons segueixen sense agradar-li, pero menja peix i verdura sense fer fàstics. Avui mateix, que hem fet el soparet de la Nit de Nadal, ha anat tastant de tot, i ens adonem que ens sortirà baratet: li agraden el pa i les galetes, però els llagostins i el pernil no li fan gaire gràcia... i entre un bollicao i una llesca de pa, tria el pa. Per cert, foto de la taula parada:

Amb la MRosa ja ens en fèiem, de soparets guais la nit de Nadal, i vam decidir que quan els Pau sigués aquí seguiríem fent-los. La part emocionant ha arribat quan hem begut vi. Abans brindàvem per tots dos, últimament brindàvem per quan fóssim tres, i avui finalment hem brindat per tots tres. És d'aquells moments que has desitjat tant, que quan arriben et venen immediatament a la memòria tots els records i els desitjos que, entre d'altres, han fet possible precisament aquest moment. I aquest bloc, de rebot. La MRosa ha fet un petó al Pau que faria emocionar a qualsevol. En aquest petó hi estaven condensats tots aquests anys. Senzillament.    

Com llegiu, el menjar no és el problema. Ni l'adaptació. Els problemes són bàsicament dos: les enrabiades incomprensibes per a nosaltres (i segurament per a ell), i l'anar a dormir.

Els primers dies s'enrabiava, cridava, i quan l'intentàvem calmar, ens pegava i ens mosegava (i quin mal fan aquestes dentetes tan esmolades!!) És molt dur quan no podem calmar-lo de cap altra manera que no sigui agafant-lo fort, contenint-lo de manera que no es pugiu moure, fins que l'enrabiada passa a ser un plor desconsolat. LLavors ja sabem que podem abraçar-lo. S'ha calmat, i ara plora de desesperació. I de seguida se li passa. La situació ja l'anàvem controlant, anàvem bé, però d'ençà que ha estat ingressat a l'hospital... Ah, perquè encara no ho havia dit... Justament el dia que feia un mes que el coneixíem (el 18 de desembre), el van ingressar a l'Arnau amb una bronquitis contundent. Quatre dies ingressat. Quin mal rotllo. La foto: li vam dir que fes cara de pena, amb l'objectiu de provocar llagrimetes entre el personal.

Va necessitar oxigen durant dos dies, i el "ventolín" encara li hem de donar ara. Però ja està, va passar, i l'únic efecte és el que volia comentar. Que hi ha hagut alguna regressió en el comportament. Quan semblava que començàvem a controlar les enrabiades, ara hi torna, i també torna a fer-se pipi a sobre, quan ja feia molts dies que ens el demanava. Ara trigarem uns dies a tornar a controlar aquests detalls, però què hi farem!! Paciència.

L'altra cosa que ens posa dels nervis és l'anar a dormir. Tant la migdiada com la nit, són les pitjors hores del dia. Entre tres quarts i una hora per anar a dormir... es mou, dóna mil voltes, canta, s'aixeca. És el moment dels nervis, dels càstigs,... La part bona és que m'han dit que ho fan tots els nens, i que per tant,.... paciència també. Però a mi és el que més em costa. No hi ha manera de fer-li entendre (literalment) que està molt cansat, que només que s'estés un minut quiet cauria rodó, que pari de donar tombs al llit. No entén res, i al final cau de pur esgotament. I nosaltres acabem esgotats. Si no estem amb ell a l'habitació s'aixeca i va al menjador, per tant, ens quedem amb ell fins que s'adorm. Suposem que amb el temps entendrà que som allí, que l'endemà també hi serem, i que això ajudarà a calmar-lo.

Ep, que no em vull estendre amb les penes. Que el Pau és molt divertit. Canta i balla tota l'estona. No l'entenem, però cantem i ballem amb ell. Té uns moviments "africans" molt divertits. A veure si en una propera entrada al bloc puc penjar algun video...

I poc a poc va dient algunes paraules, a la seva manera: shagüates, ixò crema mol, fafred, apapi, tamare, hola, adeu, i en segueix dient en Sidamo: tama (sabates), gotim (llit), gorapafulé (sortim), it (menjar), opaixé (anar a coll), tiruteno (caca), sumata (pipí),... n'hem de fer una llista...

I avui, amb una mica de retard a causa de l'hospitalització, hem muntat el pessebre!! Segur que no ha entés res, però hi jugarà, com tots els nens. Acabo l'entrada d'avui amb un recull de les típiques fotos de família nadalenca:

Primer ha pintat el terra de verd, que no tenim molsa...

 I a poc a poc l'ha anat guarnint amb la MRosa, mentre jo feia fotos.

  

Fins aquí, avui.

BON NADAL A TOTHOM!!!